Amb els ulls (i la ploma) d’Alessandro Baricco

Aquests últims dies he passat molt bones estones amb el Barnum. Crónicas del gran show musical, d’Alessandro Baricco, publicat per Nortesur dins la col·lecció Musikeon. Es tracta d’un volum que reuneix un seguit d’articles periodístics publicats a Itàlia durant anys per l’escriptor torinès, amb la música -més o menys present- com a teló de fons. El nom de Barnum, que Baricco adopta quan parla de cultura i espectacles en els diaris, prové de Phineas Taylor Barnum, segons sembla el més gran empresari de circ del segle XIX.

Són una cinquantena de capítols breus -d’entre tres i cinc pàgines la majoria-, que es llegeixen ràpid. La selecció és de Luca Chiantore, que firma també del pròleg. L’estil de Baricco és atrevit i valent, però també provocador i polèmic. Li agrada arriscar: quan vol, pot ser ferotge i sagnant. Ens parla de música de tot tipus: òpera, clàssica, jazz, rock… Música, sí, però també esport, televisió, cinema, teatre, literatura, art, societat. I ho connecta tot amb tot, amb metàfores comprensibles que moltes vegades ens dibuixen un somriure.

A través dels seus articles periodístics, Baricco ens parla de La Scala però també de la Capella Sixtina (escoltant Tom Waits), d’Edimburg o Tòkio, de Celibidache, Bach o Maurizio Pollini. Sempre a través de la seva mirada, oberta, original i moltes vegades discutible, però autèntica.

A mi em sembla un llibre recomanable, d’entrada, per a qualsevol persona culturalment inquieta, i també per a tot aquell qui vulgui dedicar-se a escriure, ja sigui com a articulista, bloguer o crític.

Destacables són també les notes aclaridores de la traductora, Romana Baena, que ens ajuden a entendre sobretot qui són i què representen alguns personatges -molts d’ells protagonistes de la vida pública italiana, però poc o gens coneguts aquí- citats per Baricco en els seus escrits, que ens retraten la Itàlia d’aquestes últimes dècades.