Un recorregut musical pel 1853

Acantilado acaba de publicar Música en 1853. La biografía de un año, un altre -un més- dels seus interessants llibres. Aquesta vegada es tracta de la traducció que Francisco López Martín i Vicent Minguet han fet de Music in 1853, un assaig de 2012 de Hugh Macdonald, que s’inspira d’alguna manera en 1791: L’últim any de Mozart, de Robbins Landon, i en altres textos semblants dedicats a un any concret, sobretot de temàtica literària.

Aquest estudi, d’unes 350 pàgines, sense comptar bibliografia i índexs diversos, ens trasllada a una època concreta de la història de la música. Per què 1853? Principalment perquè aquell any tenen lloc alguns fets significatius pel que serà l’evolució de la història de la música -especialment a l’àmbit germànic- dels anys següents. Segurament els més destacats, tot i que n’hi ha d’altres, siguin, d’una banda, que Wagner comença a elaborar la música de L’Anell del Nibelung, després d’enllestir el llibret. I per altra part, la trobada de Brahms amb Robert i Clara Schumann, que d’alguna manera esperonarà la seva carrera. Aquella època també, d’alguna manera, significa l’entrada en l’última etapa del romanticisme, abans de l’arribada dels diversos nacionalismes musicals. El relat comença l’abril de 1853, quan Brahms deixa Hamburg, i s’acaba el febrer de 1854, amb l’intent de suïcidi de Schumann i el final de la seva vida creativa. 10 mesos.

Música en 1853 es basa en les cartes, diaris i testimonis escrits dels protagonistes d’aquest relat, o de gent propera. No hi ha ficció i invenció. S’hi que en algun moment s’apunta a la hipòtesi, tot i que l’autor no n’abusa. A través de la narració de Macdonald, ens endinsem en el dia a dia de músics com els ja esmentats, i també d’altres figures principals d’aquells anys, com Berlioz, Liszt, Joachim… Ens parla de la seva activitat, dels seus desplaçaments, dels concerts i les estrenes, així com de les trobades i relacions entre els diferents compositors i intèrprets d’aquell moment. Així trobem respostes a preguntes del tipus “es van conèixer aquells dos compositors?”. També se’ns descriu l’ambient musical de ciutats com Londres, París o Leipzig. L’últim capítol del llibre, l’epíleg, ens explica què va ser de les carreres dels principals protagonistes d’aquesta història.

A través d’una escriptura gens enrevesada, descobrim les dificultats de Berlioz per donar a conèixer la seva música -més ben rebuda a Alemanya que no pas a França-, les mancances de Liszt o Schumann com a directors d’orquestra, la presència de la música vocal en la majoria de concerts, i la importància i activitat frenètica d’una figura com la de Joseph Joachim, a qui ja coneixíem com a violinista virtuós, però que aquí se’ns presenta com a concertino, director d’orquestra i compositor, a més de protector i introductor de Brahms en els principals cercles musicals del moment.

Em quedo, però, amb un fet que contrasta de manera significativa amb la nostra època, l’interès per les noves obres musicals: “En la década de 1850, la música contemporánea no solo era prioritaria para los compositores, sino también para los intérpretes, la crítica y el público”. (p. 347)

Un bon llibre, en definitiva, imprescindible per als amants del Romanticisme, però d’interès també per tota aquella persona interesada en la història i en la música.

LLIB Musica en 1853.jpg

Els 10 reportatges de la temporada 18-19

F microphone-338481_960_720.jpg

S’acaba el curs i les diferents temporades de concerts i també radiofòniques. La meva col·laboració dins el programa Assaig general, que Albert Torrens i Xavier Chavarria presenten cada dia a la tarda, va finalitzar ja fa algunes setmanes. Ara toca, doncs, recopilar el que s’ha fet. Aquí teniu, doncs, en ordre invers, els 10 reportatges que he pogut fer enguany, per si us venen ganes de sentir-ne algun.

10. ARTransforma celebra 10 anys
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/queralt-prats-aquest-projecte-segueix-sent-una-gran-necessitat/audio/1042758/

9. Vint anys del Tiana Antica
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/blasi-sempre-hem-mirat-daplegar-els-corrents-mes-importants-dels-origens-de-la-musica-occidental/audio/1040382/

8. Muntar grans obres simfònicocorals a la Xina
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/jordi-balue-lobjectiu-es-donar-a-coneixer-les-grans-obres-simfonicocorals/audio/1035113/

7. Revivint la consagració de la Catedral de Puebla
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1032159/

6. Debussy, crític musical
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/ledicio-en-catala-de-monsieur-croche-antidilettante-de-claude-debussy/audio/1029411/

5. Cinc anys sense Claudio Abbado
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/assaig-general/audio/1027434/

4. Emili Salut, un músic català al gulag
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1023578/

3. Editar articles de música a la Viquipèdia
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1021332/

2. Granados en pantalla gran
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1019767/

1. Les reflexions de Frederic Mompou
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1017917/

Bernstein, vida i obra

Aprofitant la celebració del centenari del naixement de Leonard Bernstein aquest 2018, l’editorial Turner ha publicat en castellà Vida y obra de Leonard Bernstein, de Paul R. Laird, editat primer a Reaktion Books de Londres, també aquest mateix any.

Es tracta d’un volum molt complet, tot i tenir només 200 pàgines, que repassa la trajectòria vital i artística d’un dels músics nord-americans més importants i alhora controvertits del segle XX. A través d’un pròleg i vuit capítols, ordenats cronològicament, l’autor va resseguint els principals episodis de la biografia de Bernstein: des del piano de la seva tia Clara, que quedarà instal·lat a casa dels seus pares i amb el que s’introduirà en el món de la música; fins als concerts del desembre de 1989 que celebraven la caiguda del Mur de Berlín. Evidentment també es parla del debut al capdavant de la Filharmònica de Nova York, en substitució del director Bruno Walter -que s’havia posat malalt- el 14 de novembre de 1943; els concerts per a joves i altres programes que va idear per a la televisió, especialment durant l’etapa en que va ser titular de l’orquestra novaiorquesa (1958-1969); les col·laboracions amb el coreògraf Jerome Robbins; l’amistat amb Aaron Copland, etc.

Laird també tracta diferents episodis relacionats amb l’homosexualitat del músic i del paper que va jugar en la seva vida la seva dona, Felicia Montealegre, mare dels seus tres fills i un puntal d’estabilitat per a un personatge complex i contradictori, però alhora generós i d’un gran activisme social.

Personalment, el que més m’ha interessat és tot allò que explica en relació a la gènesi de les grans obres de Leonard Bernstein: des de West Side Story, Candide, la banda sonora de la pel·lícula On the Waterfront (La ley del silencio), la Simfonia núm. 3 “Kaddish”, els Chichester Psalms o Mass.

En resum, un retrat ampli i exaustiu, ben documentat, molt recomanable per tot aquell qui vulgui aprofundir en aquesta figura indispensable de la música nord-americana.

QA Vida y obra de Bernstein

Reportatge del documental sobre Granados

EL AMOR Y LA MUERTE PROCES FOTOGRAFIC 1Aquí teniu el reportatge que va sonar ahir al vespre al programa Assaig General de Catalunya Música. Hi intervenen la cineasta Arantxa Aguirre i la coproductora del film, la pianista Rosa Torres-Pardo: http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1019767/

Des d’allà es pot sentir i descarregar.

Granados en pantalla gran

El Amor y la Muerte (poster).jpg

Aquest divendres arriba a diversos cinemes de Barcelona i Madrid El amor i la muerte. Historia de Enrique Granados. Aquest documental, o pel·lícula documental, ha estat dirigit per Arantxa Aguirre, una cineasta a qui ja coneixia de treballs anteriors, com Una rosa para Soler o Dancing Beethoven.

Un recorregut cronològic per la vida de Granados, on a més de sentir la seva música, el sentim a ell, i a gent del seu entorn, a través de la seva correspondència. Unes veus en off que posen actors com Jordi Mollà, Emma Suárez o Ramon Fontserè, entre d’altres.

És una aproximació rica en detalls visuals, amb la presència d’estudiosos de l’obra de Granados -destaquen especialment els comentaris de Walter Aaron Clark, el biògraf principal del compositor-, i farcida d’interpretacions musicals d’artistes del món de la música clàssica, i també del flamenc, que busquen donar noves prespectives a la música del compositor lleidatà.

Si m’hagués de quedar amb una cosa, aquesta seria sens dubte el tractament visual que fa Arantxa Aguirre i el seu equip de la documentació conservada, especialment de les fotografies. Aquestes tenen una qualitat i una delicadesa de tractament extraordinaris. Tenim la sensació no tant d’un viatge al passat com d’un trasllat al present d’aquell moment històric, gràcies a la introducció tènue del color. El mateix es pot dir de les pintures dels artistes d’aquella època, amics del compositor, que prenen vida a través d’una lleugera i respectuosa animació. Probablement no sigui aquesta la primera vegada que es fa un treball visual d’aquest tipus -retoc de fotografies, animacions en pintures-, però no el recordo en cap altre documental sobre música clàssica. Ja només per això val la pena veure’l.

Arantxa Aguirre ha tingut la gentilesa d’enviar-me algunes imatges on es pot veure aquest treball de retoc fotogràfic. Les podeu veure aquí sota.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El 31 d’octubre es va fer als Cinemes Girona una preestrena, a la qual vaig poder assistir, on un centenar de persones van tenir l’oportunitat de veure en pantalla gran aquest llargmetratge. La reacció va ser molt positiva, amb un llarg aplaudiment al final, i un col·loqui posterior interessant on, a més de felicitar a les responsables del documental, el públic que hi va intervenir es lamentava que no hi haguessin més propostes d’aquest tipus.

Aquest cap de setmana s’estrena, doncs, als Balmes Multicines i als Gran Sarrià Multicines, i la setmana que ve als Cinemes Girona, de Barcelona. Televisió Espanyola participa en aquest projecte, així que és fàcil d’endevinar que tard o d’hora aquest documental arribarà a la televisió. Però de debò que, per poc que pugueu, mireu-la en pantalla gran.

I aquí teniu el tràiler:

Les reflexions de Mompou

L’Espai Zero, un petit racó que trobem a l’esquerra de l’entrada de la Biblioteca de Catalunya acull -entre el 16 d’octubre i el 15 de novembre- Impressions Mompou, una petita exposició dedicada a Frederic Mompou, a partir de la documentació conservada a la Biblioteca, que n’és la dipositària principal, juntament amb la Fundació Frederic Mompou.

És una mostra senzilla, de sis vitrines horitzontals de vidre, que aviat està vista. Hi trobem escrits del compositor, juntament amb altra documentació, com ara partitures i algunes fotografies. Jo vaig ser-hi poc després de la inauguració. Vaig poder parlar amb la Rosa Montalt, la Cap de la Secció de Música i comissària de l’exposició. De tot plegat en va sortir un reportatge que va sonar ara fa uns dies a l’antena de Catalunya Música, dins l’informatiu Assaig General.

Aquí teniu l’enllaç des d’on escoltar i descarregar-vos aquest reportatge: http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/rosa-montalt-voliem-explicar-les-reflexions-de-mompou/audio/1017917/

Si voleu més informació d’Impressions Mompou, cliqueu aquest enllaç: http://www.bnc.cat/cat/Visita-ns/Exposicions/Impressions-Mompou

Us deixo també algunes imatges fetes per Oriol Miralles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els últims anys de Mozart

L’editorial Acantilado continua enriquint l’oferta de llibres sobre música en castellà, amb un nou volum interessant dedicat aquesta vegada a Wolfgang Amadeus Mozart. L’autor és Christoph Wolff, un musicòleg que l’estudia des de fa dècades. El treball original en anglès data del 2012 i ara s’ha traduït al castellà, gràcies al bon fer de Ramón Andrés, que ja ha traduït altres llibres sobre música per a Acantilado, com la crònica de Charles Burney (Viaje musical por Francia e Italia en el s. XVIII). Andrés, a més, és un dels autors de capçalera de l’editorial.

Wolff centra la seva atenció en els quatre últims anys de la vida de Mozart. El títol és Mozart en el umbral de su plenitud, i porta l’afegit Al servicio del emperador (1788-1791). El concepte “llindar de la plenitud” prové d’una carta del mateix Mozart, de 1790, adreçada al seu amic Michael Puchberg, on segons Wolff el compositor expressa que és a les portes de la maduresa, a punt d’iniciar una nova etapa, no pas al final del trajecte. El musicòleg alemany pren com a punt de partida del seu treball el nomenament del músic com a compositor de música de cambra de la cort de Viena. Aquest fet important, permetia Mozart disposar d’un sou fix i, evidentment, guanyar prestigi. Per Wolff, aquells anys no només representen el punt culminant de la carrera de Mozart com a músic sinó, sobretot, el punt de partida cap a nous camins en la composició que hauria d’explorar en el futur.

En una mica menys de tres-centes pàgines, s’analitza la relació entre Mozart i Salieri -l’altre gran compositor de la cort-, sempre cordial i de respecte mutu. També tracta la descoberta del món bachià per part de Mozart. Primer, a través del baró Gottfried van Swieten, a Viena, i posteriorment gràcies a la gira que el va portar a Berlín i Leipzig, on va conèixer persones vinculades amb el gran compositor barroc i els seus fills. A Leipzig, precisament, Mozart va oferir-hi un concert d’orgue a l’Església de Sant Tomàs, i va actuar juntament amb l’Orquestra de la Gewandhaus en un dels concerts més llargs i ambiciosos de la seva carrera. Bach és l’altra gran passió de Wolff, a qui ha dedicat també diversos llibres i estudis.

Les tres últimes simfonies, les últimes òperes -sobretot La flauta màgica– o el Rèquiem, són altres punts d’interès d’aquest llibre sobre Mozart, que suposa també una posada al dia de la recerca musicològica sobre el músic austríac. Aquells últims anys de la vida de Mozart creixerà també l’interès per la música sacra per part del compositor, fins al punt de sol·licitar la plaça d’ajudant sense sou del mestre de capella de la Catedral de Viena, càrrec que va ocupar durant set mesos.

En l’últim capítol, a més, hi ha una aproximació a la manera de compondre de Mozart, a partir de l’estudi dels autògrafs que ens va deixar. Un llibre que ens posa el músic de Salzburg al dia, i que aprofundeix en aquells anys tan importants. Hi ha qui diu que, quan Mozart va morir, ja havia fet tot el que havia de fer. Wolff no pensa el mateix, i en aquest llibre ho defensa.

acantilado mozart