Un recorregut musical pel 1853

Acantilado acaba de publicar Música en 1853. La biografía de un año, un altre -un més- dels seus interessants llibres. Aquesta vegada es tracta de la traducció que Francisco López Martín i Vicent Minguet han fet de Music in 1853, un assaig de 2012 de Hugh Macdonald, que s’inspira d’alguna manera en 1791: L’últim any de Mozart, de Robbins Landon, i en altres textos semblants dedicats a un any concret, sobretot de temàtica literària.

Aquest estudi, d’unes 350 pàgines, sense comptar bibliografia i índexs diversos, ens trasllada a una època concreta de la història de la música. Per què 1853? Principalment perquè aquell any tenen lloc alguns fets significatius pel que serà l’evolució de la història de la música -especialment a l’àmbit germànic- dels anys següents. Segurament els més destacats, tot i que n’hi ha d’altres, siguin, d’una banda, que Wagner comença a elaborar la música de L’Anell del Nibelung, després d’enllestir el llibret. I per altra part, la trobada de Brahms amb Robert i Clara Schumann, que d’alguna manera esperonarà la seva carrera. Aquella època també, d’alguna manera, significa l’entrada en l’última etapa del romanticisme, abans de l’arribada dels diversos nacionalismes musicals. El relat comença l’abril de 1853, quan Brahms deixa Hamburg, i s’acaba el febrer de 1854, amb l’intent de suïcidi de Schumann i el final de la seva vida creativa. 10 mesos.

Música en 1853 es basa en les cartes, diaris i testimonis escrits dels protagonistes d’aquest relat, o de gent propera. No hi ha ficció i invenció. S’hi que en algun moment s’apunta a la hipòtesi, tot i que l’autor no n’abusa. A través de la narració de Macdonald, ens endinsem en el dia a dia de músics com els ja esmentats, i també d’altres figures principals d’aquells anys, com Berlioz, Liszt, Joachim… Ens parla de la seva activitat, dels seus desplaçaments, dels concerts i les estrenes, així com de les trobades i relacions entre els diferents compositors i intèrprets d’aquell moment. Així trobem respostes a preguntes del tipus “es van conèixer aquells dos compositors?”. També se’ns descriu l’ambient musical de ciutats com Londres, París o Leipzig. L’últim capítol del llibre, l’epíleg, ens explica què va ser de les carreres dels principals protagonistes d’aquesta història.

A través d’una escriptura gens enrevesada, descobrim les dificultats de Berlioz per donar a conèixer la seva música -més ben rebuda a Alemanya que no pas a França-, les mancances de Liszt o Schumann com a directors d’orquestra, la presència de la música vocal en la majoria de concerts, i la importància i activitat frenètica d’una figura com la de Joseph Joachim, a qui ja coneixíem com a violinista virtuós, però que aquí se’ns presenta com a concertino, director d’orquestra i compositor, a més de protector i introductor de Brahms en els principals cercles musicals del moment.

Em quedo, però, amb un fet que contrasta de manera significativa amb la nostra època, l’interès per les noves obres musicals: “En la década de 1850, la música contemporánea no solo era prioritaria para los compositores, sino también para los intérpretes, la crítica y el público”. (p. 347)

Un bon llibre, en definitiva, imprescindible per als amants del Romanticisme, però d’interès també per tota aquella persona interesada en la història i en la música.

LLIB Musica en 1853.jpg

Els 10 reportatges de la temporada 18-19

F microphone-338481_960_720.jpg

S’acaba el curs i les diferents temporades de concerts i també radiofòniques. La meva col·laboració dins el programa Assaig general, que Albert Torrens i Xavier Chavarria presenten cada dia a la tarda, va finalitzar ja fa algunes setmanes. Ara toca, doncs, recopilar el que s’ha fet. Aquí teniu, doncs, en ordre invers, els 10 reportatges que he pogut fer enguany, per si us venen ganes de sentir-ne algun.

10. ARTransforma celebra 10 anys
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/queralt-prats-aquest-projecte-segueix-sent-una-gran-necessitat/audio/1042758/

9. Vint anys del Tiana Antica
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/blasi-sempre-hem-mirat-daplegar-els-corrents-mes-importants-dels-origens-de-la-musica-occidental/audio/1040382/

8. Muntar grans obres simfònicocorals a la Xina
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/jordi-balue-lobjectiu-es-donar-a-coneixer-les-grans-obres-simfonicocorals/audio/1035113/

7. Revivint la consagració de la Catedral de Puebla
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1032159/

6. Debussy, crític musical
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/ledicio-en-catala-de-monsieur-croche-antidilettante-de-claude-debussy/audio/1029411/

5. Cinc anys sense Claudio Abbado
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/assaig-general/audio/1027434/

4. Emili Salut, un músic català al gulag
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1023578/

3. Editar articles de música a la Viquipèdia
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1021332/

2. Granados en pantalla gran
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1019767/

1. Les reflexions de Frederic Mompou
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1017917/

Bernstein, vida i obra

Aprofitant la celebració del centenari del naixement de Leonard Bernstein aquest 2018, l’editorial Turner ha publicat en castellà Vida y obra de Leonard Bernstein, de Paul R. Laird, editat primer a Reaktion Books de Londres, també aquest mateix any.

Es tracta d’un volum molt complet, tot i tenir només 200 pàgines, que repassa la trajectòria vital i artística d’un dels músics nord-americans més importants i alhora controvertits del segle XX. A través d’un pròleg i vuit capítols, ordenats cronològicament, l’autor va resseguint els principals episodis de la biografia de Bernstein: des del piano de la seva tia Clara, que quedarà instal·lat a casa dels seus pares i amb el que s’introduirà en el món de la música; fins als concerts del desembre de 1989 que celebraven la caiguda del Mur de Berlín. Evidentment també es parla del debut al capdavant de la Filharmònica de Nova York, en substitució del director Bruno Walter -que s’havia posat malalt- el 14 de novembre de 1943; els concerts per a joves i altres programes que va idear per a la televisió, especialment durant l’etapa en que va ser titular de l’orquestra novaiorquesa (1958-1969); les col·laboracions amb el coreògraf Jerome Robbins; l’amistat amb Aaron Copland, etc.

Laird també tracta diferents episodis relacionats amb l’homosexualitat del músic i del paper que va jugar en la seva vida la seva dona, Felicia Montealegre, mare dels seus tres fills i un puntal d’estabilitat per a un personatge complex i contradictori, però alhora generós i d’un gran activisme social.

Personalment, el que més m’ha interessat és tot allò que explica en relació a la gènesi de les grans obres de Leonard Bernstein: des de West Side Story, Candide, la banda sonora de la pel·lícula On the Waterfront (La ley del silencio), la Simfonia núm. 3 “Kaddish”, els Chichester Psalms o Mass.

En resum, un retrat ampli i exaustiu, ben documentat, molt recomanable per tot aquell qui vulgui aprofundir en aquesta figura indispensable de la música nord-americana.

QA Vida y obra de Bernstein

Reportatge del documental sobre Granados

EL AMOR Y LA MUERTE PROCES FOTOGRAFIC 1Aquí teniu el reportatge que va sonar ahir al vespre al programa Assaig General de Catalunya Música. Hi intervenen la cineasta Arantxa Aguirre i la coproductora del film, la pianista Rosa Torres-Pardo: http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1019767/

Des d’allà es pot sentir i descarregar.

Granados en pantalla gran

El Amor y la Muerte (poster).jpg

Aquest divendres arriba a diversos cinemes de Barcelona i Madrid El amor i la muerte. Historia de Enrique Granados. Aquest documental, o pel·lícula documental, ha estat dirigit per Arantxa Aguirre, una cineasta a qui ja coneixia de treballs anteriors, com Una rosa para Soler o Dancing Beethoven.

Un recorregut cronològic per la vida de Granados, on a més de sentir la seva música, el sentim a ell, i a gent del seu entorn, a través de la seva correspondència. Unes veus en off que posen actors com Jordi Mollà, Emma Suárez o Ramon Fontserè, entre d’altres.

És una aproximació rica en detalls visuals, amb la presència d’estudiosos de l’obra de Granados -destaquen especialment els comentaris de Walter Aaron Clark, el biògraf principal del compositor-, i farcida d’interpretacions musicals d’artistes del món de la música clàssica, i també del flamenc, que busquen donar noves prespectives a la música del compositor lleidatà.

Si m’hagués de quedar amb una cosa, aquesta seria sens dubte el tractament visual que fa Arantxa Aguirre i el seu equip de la documentació conservada, especialment de les fotografies. Aquestes tenen una qualitat i una delicadesa de tractament extraordinaris. Tenim la sensació no tant d’un viatge al passat com d’un trasllat al present d’aquell moment històric, gràcies a la introducció tènue del color. El mateix es pot dir de les pintures dels artistes d’aquella època, amics del compositor, que prenen vida a través d’una lleugera i respectuosa animació. Probablement no sigui aquesta la primera vegada que es fa un treball visual d’aquest tipus -retoc de fotografies, animacions en pintures-, però no el recordo en cap altre documental sobre música clàssica. Ja només per això val la pena veure’l.

Arantxa Aguirre ha tingut la gentilesa d’enviar-me algunes imatges on es pot veure aquest treball de retoc fotogràfic. Les podeu veure aquí sota.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El 31 d’octubre es va fer als Cinemes Girona una preestrena, a la qual vaig poder assistir, on un centenar de persones van tenir l’oportunitat de veure en pantalla gran aquest llargmetratge. La reacció va ser molt positiva, amb un llarg aplaudiment al final, i un col·loqui posterior interessant on, a més de felicitar a les responsables del documental, el públic que hi va intervenir es lamentava que no hi haguessin més propostes d’aquest tipus.

Aquest cap de setmana s’estrena, doncs, als Balmes Multicines i als Gran Sarrià Multicines, i la setmana que ve als Cinemes Girona, de Barcelona. Televisió Espanyola participa en aquest projecte, així que és fàcil d’endevinar que tard o d’hora aquest documental arribarà a la televisió. Però de debò que, per poc que pugueu, mireu-la en pantalla gran.

I aquí teniu el tràiler:

Les reflexions de Mompou

L’Espai Zero, un petit racó que trobem a l’esquerra de l’entrada de la Biblioteca de Catalunya acull -entre el 16 d’octubre i el 15 de novembre- Impressions Mompou, una petita exposició dedicada a Frederic Mompou, a partir de la documentació conservada a la Biblioteca, que n’és la dipositària principal, juntament amb la Fundació Frederic Mompou.

És una mostra senzilla, de sis vitrines horitzontals de vidre, que aviat està vista. Hi trobem escrits del compositor, juntament amb altra documentació, com ara partitures i algunes fotografies. Jo vaig ser-hi poc després de la inauguració. Vaig poder parlar amb la Rosa Montalt, la Cap de la Secció de Música i comissària de l’exposició. De tot plegat en va sortir un reportatge que va sonar ara fa uns dies a l’antena de Catalunya Música, dins l’informatiu Assaig General.

Aquí teniu l’enllaç des d’on escoltar i descarregar-vos aquest reportatge: http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/rosa-montalt-voliem-explicar-les-reflexions-de-mompou/audio/1017917/

Si voleu més informació d’Impressions Mompou, cliqueu aquest enllaç: http://www.bnc.cat/cat/Visita-ns/Exposicions/Impressions-Mompou

Us deixo també algunes imatges fetes per Oriol Miralles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els últims anys de Mozart

L’editorial Acantilado continua enriquint l’oferta de llibres sobre música en castellà, amb un nou volum interessant dedicat aquesta vegada a Wolfgang Amadeus Mozart. L’autor és Christoph Wolff, un musicòleg que l’estudia des de fa dècades. El treball original en anglès data del 2012 i ara s’ha traduït al castellà, gràcies al bon fer de Ramón Andrés, que ja ha traduït altres llibres sobre música per a Acantilado, com la crònica de Charles Burney (Viaje musical por Francia e Italia en el s. XVIII). Andrés, a més, és un dels autors de capçalera de l’editorial.

Wolff centra la seva atenció en els quatre últims anys de la vida de Mozart. El títol és Mozart en el umbral de su plenitud, i porta l’afegit Al servicio del emperador (1788-1791). El concepte “llindar de la plenitud” prové d’una carta del mateix Mozart, de 1790, adreçada al seu amic Michael Puchberg, on segons Wolff el compositor expressa que és a les portes de la maduresa, a punt d’iniciar una nova etapa, no pas al final del trajecte. El musicòleg alemany pren com a punt de partida del seu treball el nomenament del músic com a compositor de música de cambra de la cort de Viena. Aquest fet important, permetia Mozart disposar d’un sou fix i, evidentment, guanyar prestigi. Per Wolff, aquells anys no només representen el punt culminant de la carrera de Mozart com a músic sinó, sobretot, el punt de partida cap a nous camins en la composició que hauria d’explorar en el futur.

En una mica menys de tres-centes pàgines, s’analitza la relació entre Mozart i Salieri -l’altre gran compositor de la cort-, sempre cordial i de respecte mutu. També tracta la descoberta del món bachià per part de Mozart. Primer, a través del baró Gottfried van Swieten, a Viena, i posteriorment gràcies a la gira que el va portar a Berlín i Leipzig, on va conèixer persones vinculades amb el gran compositor barroc i els seus fills. A Leipzig, precisament, Mozart va oferir-hi un concert d’orgue a l’Església de Sant Tomàs, i va actuar juntament amb l’Orquestra de la Gewandhaus en un dels concerts més llargs i ambiciosos de la seva carrera. Bach és l’altra gran passió de Wolff, a qui ha dedicat també diversos llibres i estudis.

Les tres últimes simfonies, les últimes òperes -sobretot La flauta màgica– o el Rèquiem, són altres punts d’interès d’aquest llibre sobre Mozart, que suposa també una posada al dia de la recerca musicològica sobre el músic austríac. Aquells últims anys de la vida de Mozart creixerà també l’interès per la música sacra per part del compositor, fins al punt de sol·licitar la plaça d’ajudant sense sou del mestre de capella de la Catedral de Viena, càrrec que va ocupar durant set mesos.

En l’últim capítol, a més, hi ha una aproximació a la manera de compondre de Mozart, a partir de l’estudi dels autògrafs que ens va deixar. Un llibre que ens posa el músic de Salzburg al dia, i que aprofundeix en aquells anys tan importants. Hi ha qui diu que, quan Mozart va morir, ja havia fet tot el que havia de fer. Wolff no pensa el mateix, i en aquest llibre ho defensa.

acantilado mozart

La temporada 2017-2018 en 10 reportatges

Final de curs i moment per recapitular el que ha donat de si aquesta temporada, radiofònicament parlant. Més enllà del programa El taller del lutier de Catalunya Música, que ha tancat la seva tercera temporada; al llarg del curs he preparat i enregistrat també un seguit de reportatges d’actualitat, que s’han emès dins l’espai Assaig General, el programa informatiu de la casa, que s’emet de dilluns a divendres, de 7 a 8 del vespre.

Aquí els teniu en l’ordre invers a la seva emissió, del més recent al més antic:

L’arxiu musical de l’OBC

Cererols 400

Els “colors” de Domènech i Montaner

La història del Conservatori del Liceu

El segon disc de BelTempo Records

Els 110 anys d’història de l’edifici del Palau en una exposició

La Biblioteca de Catalunya edita un llibre electrònic sobre Felip Pedrell

Francisco Poyato, passió pel lied

Lletraferits al Palau de la Música Catalana

Carles Santos per a nens

podcast

 

 

 

 

 

 

Els 10 reportatges de la temporada 16/17

catmus logo +.png

La temporada passada vaig poder preparar 10 reportatges per al programa Assaig General, que Albert Torrens i María Montes presentaven a Catalunya Música, de dilluns a divendres de sis a vuit de la tarda. Malauradament, per manca de temps, vaig deixar de penjar-ne algun al Quadern en el seu moment, per això els recupero tots aquí. Els he ordenat del més recent al més antic:

L’arxiu d’Alícia de Larrocha

30 anys sense Manuel Blancafort

El Viquiprojecte de l’ESMUC

El Palau recupera la figura i l’obra de Francesc Pujol

Bicentenari Pep Ventura a la Biblioteca de l’ESMUC

90 anys de l’Obrera de Concerts

L’exposició Granados de la Biblioteca de Catalunya

La digitalització dels fons de l’Orfeó Català

Joan Manén, a l’In-Edit

Descobrint Antoni Soler a través d’un documental

Agrair la feina del Pau Blasi i l’Oriol Pinart, els tècnics amb qui he gravat tots aquests reportatges i cròniques. Les col·laboracions seguiran, si tot va bé, aquesta temporada que som a punt d’encetar. Ja en tenim ganes!

Ballant la Novena

IMG_1689

Arantxa Aguirre va estrenar fa ja algunes setmanes el documental Dancing Beethoven, que segueix el procés de preparació i estrena de la coreografia que Maurice Béjart va idear per a la Novena Simfonia de Beethoven, i que havia portat a l’escena per primera vegada el 1964. Béjart ja no hi és, va morir l’any 2007, però la companyia que porta el seu nom (amb seu a Lausana, Suïssa), manté viu el seu record, i la seva filosofia de treball. Precisament aquests dies la companyia de Béjart és a Catalunya, per a inaugurar una nova edició del Festival Castell de Peralada.

Contactem amb Arantxa a través d’internet, i li fem arribar algunes preguntes sobre aquest i altres treballs seus, que ens respon amablement per correu electrònic.

¿Cómo nació el proyecto de Dancing Beethoven?
Arantxa Aguirre: La película nació ligada al gran proyecto del Béjart Ballet Lausanne de recuperar la coreografía mítica de Maurice Béjart sobre la Novena Sinfonía de Beethoven. La compañía quería dejar una huella perdurable del costoso proceso que supone poner en escena una obra de esa envergadura. Yo ya había rodado con ellos varios documentales de modo que confiaban en mi trabajo y, lo que es muy importante para mí, me permitieron una gran libertad de acción.

¿Qué objetivos te marcaste desde el principio? ¿Qué querías comunicar a través del documental?
Trabajar con un hito de la cultura universal como es la Novena Sinfonía representaba un gran desafío. En primer lugar traté de entenderla lo mejor posible para poder hablar de ella atinadamente. Además, me propuse llevar a cabo una reflexión sobre el arte y su papel en nuestras vidas.

Es un documental que trata de danza, de Béjart, de Beethoven, y de historias personales…
La intimidad y la cercanía que aportan las historias personales me hacían mucha falta para contrapesar la solemnidad de la Novena Sinfonía. No quería hacer algo pretencioso. En esta obra, además, Beethoven, Schiller y Béjart se refieren a la fraternidad y esa noción tiene su raíz en las personas.

A nivel artístico, este proyecto implicaba gente de lugares muy distintos, de multitud de nacionalidades (la compañía de Maurice Béjart, con sede en Suiza; el Ballet de Tokio; la Filarmónica de Israel, bailarines africanos…). Un ejemplo de como la música, y también la danza, son integradoras…
En general todos los seres humanos somos sensibles a la belleza. A través de la armonía, el ritmo o la proporción, el arte nos conmueve y apela a lo que las personas compartimos, aquello que nos une por encima de divisiones basadas en la raza, la religión, la clase social…

Dancing 3 Foto de Rafael Reparaz

Una imatge de Dancing Beethoven | Foto: Rafael Reparaz

Viendo el documental, descubrimos como Beethoven y Béjart son dos artistas que tienen mucho en común…
Gil Roman, que conoció perfectamente a Béjart, lo explica muy bien. Beethoven y Béjart tienen una personalidad arrolladora y la ponen por delante en sus obras. En los dos hay una voluntad de trascender, de hacer algo grande y generoso. Además, saltan a la vista coincidencias como el sentido teatral o el gusto por los choques rítmicos.

Dancing Beethoven permite ver también la dificultad y el sacrificio que representa preparar una obra como la Novena con la coreografía de Béjart.
En el ballet clásico (no hay que olvidar que Béjart se basa en la técnica clásica) se necesitan largos años de aprendizaje y un esfuerzo enorme hasta conseguir dar una impresión de suprema ligereza y facilidad. Me interesaba que la película mostrase lo que el espectador no ve en el teatro: las siete partes sumergidas que sostienen la parte visible del iceberg. Quería contar que lo que merece la pena suele costar mucho.

¿Qué aprendiste, finalmente, de este proyecto?
En esta película he entendido lo importante que es ser valiente cuando quieres hacer algo que valga la pena. Y que las mejores enseñanzas solamente las recibes cuando te has esforzado al máximo.

La danza es una disciplina minoritaria en nuestro país, que no tiene el apoyo que en otros lugares, ni quizá tampoco suficiente difusión. ¿Piensas que documentales como el tuyo pueden ayudar a generar interés por el ballet?
Claro que sí. Me consta que muchas personas que a priori no sentían ningún interés por la danza la han descubierto a través de mis películas. Creo que la danza es un arte con un enorme potencial para atraer a mucha gente y que la indiferencia que hay en España se debe sobre todo a la falta de tradición, al puro desconocimiento. Me siento orgullosa de aportar mi granito de arena en ese sentido.

Llevas muchos años ligada a la danza y a la compañía de Béjart, a la que has filmado en muchas ocasiones. ¿Qué te atrajo del mundo del ballet para acabar dedicándote a él?
La materia prima del cine y de la danza es la misma: la imagen en movimiento. Son dos artes que se llevan muy bien. Pocas cosas hay tan seductoras para una cámara como tener delante el cuerpo de un bailarín que evoluciona con una plasticidad y un control admirables. No es extraño que grandes cineastas como Wim Wenders o Carlos Saura se hayan enamorado de un arte al que yo misma me he rendido con enorme placer.

¿Qué es lo más difícil de filmar danza?
Hay algo propio de la danza y del teatro que le está totalmente vedado al cine. Se trata de la noción de ceremonia: la conciencia de que público e intérpretes viven un momento compartido. El cine no se puede limitar a rodar lo que ve un espectador porque se le va a escapar esa sensación que es quizá lo más importante de la experiencia teatral. Tiene que jugar con sus propias armas y aportar lo que sólo el cine puede ofrecer.

Dancing 2 Foto de Rafael Reparaz

Kathleen Thielhelm i Masayoshi Onuki | Foto: Rafael Reparaz

El estreno de Dancing Beethoven en España fue el 28 de abril y en Barcelona todavía se puede ver en los Balmes Multicines. También estuvo mucho tiempo en los Cinemes Girona. ¿Sorprendida?
La película se ha estrenado en salas comerciales de Alemania, Austria y Suiza y ha obtenido una magnífica acogida del público y la crítica. En breve se va a estrenar en Japón, donde albergo grandes esperanzas. Pero tengo que reconocer que no las tenía todas conmigo en cuanto a su estreno en España, a pesar de contar con la distribuidora Márgenes que ha hecho lo imposible para que Dancing Beethoven llegue a la cartelera. Por eso me ha sorprendido agradablemente la buenísima acogida del documental, sobre todo en Barcelona. En Madrid también hemos tenido llenazos espectaculares pero no ha habido dos salas comerciales, como en el caso de Barcelona con los Balmes y los Cinemes Girona, que hayan mantenido la película en cartel mientras siguiese atrayendo a los espectadores. Estos ya más de dos meses en cartel me hacen muy feliz. No esperaba yo tanto en España, aunque siempre tuve claro que si en alguna ciudad había posibilidades era en Barcelona, que desde los lejanos tiempos de la Compañía de Ballet del Liceo (la primera de España) ha fomentado la afición por la danza y no digamos por la música.

¿Qué comentarios te llegan sobre el documental?
Me consta que es un trabajo que ha conmovido a mucha gente. Eso es lo que más valoro.

Cuando acaba Dancing Beethoven, te vienen ganas de ver la obra completa, toda la coreografía que Béjart ideó para la Novena Sinfonía de Beethoven…
Ese era uno de los objetivos del documental: despertar el gusto y la curiosidad por ver la obra original. No es una película que se acabe en sí misma sino que tiene vocación de alentar reacciones que van más allá de los ochenta minutos que dura su visionado.

Dancing 1 - Foto de Rafael Reparaz

Julien Favreau i la catalana Elisabet Ros | Foto: Rafael Reparaz

Nos conocimos hace unos meses. Fue en la presentación de otro documental tuyo, Una rosa para Soler -dedicado al Padre Antonio Soler-, que se pudo ver en el Petit Palau. Soler es un compositor de quien no se saben muchas cosas, a pesar de su importancia. En ese sentido tu documental ayudó a aproximarnos a un músico que mucha gente todavía desconoce…
En efecto siento que con ese documental, que nació por iniciativa de la pianista Rosa Torres-Pardo y de la productora Ángela Torres, he contribuido a la divulgación de nuestro patrimonio musical y a la puesta en valor de un compositor insuficientemente valorado. Eso es algo de lo que me siento orgullosa, entre otras cosas porque fue una película a la que únicamente quiso apoyar la Fundación Loewe y que se realizó gracias al trabajo desinteresado de unos maravillosos intérpretes como la propia Torres-Pardo, Rocío Márquez, Nicolau de Figueiredo o José Carlos Martínez, entre otros.

¿Se podrá ver por televisión algún día?
Sí: confío en que en breve se va a emitir en TVE.

En aquella ocasión, nos contabas que estabas trabajando en otro documental sobre Enrique Granados. ¿Cómo está ese proyecto?
Estoy ya en la fase de montaje aunque todavía nos queda rodar algunas escenas. De nuevo cuento con la colaboración inestimable de Rosa Torres-Pardo que, entre otras obras, ha interpretado para la película la pieza El Pelele, que rodamos en el Palau de la Música. También hemos rodado en el Teatro del Liceo con ella y la Compañía Nacional de Danza y en otros espacios emblemáticos, con cantantes como Carlos Álvarez, Nancy Fabiola Herrera o Arcángel, el guitarrista Juan Manuel Cañizares y otros grandes artistas. Espero tener lista la película para final de año.

Parece que ahora, quizá más que nunca, el documental vive un buen momento. Hay mucha oferta, tanto en televisión como de festivales, cines con programación específica. ¿A qué piensas que es debido? ¿Por qué ahora hay más interés por hacer documentales, y también por verlos?
Creo que ese buen momento se debe a que los documentales se hacen cada vez mejor, con más conocimientos y cuidado, y por lo tanto aumenta la afición de los espectadores. A mí me parece un género lleno de posibilidades para contar historias maravillosas. Ahora bien, hay que realizarlas con la máxima exigencia si queremos seguir convenciendo al espectador.

Muchas gracias, Arantxa Aguirre, y ¡felicidades por tu trabajo!
Muchas gracias a ti, Pere Andreu.

Discos de capçalera

LIBRO 3D

Pels volts de Sant Jordi va sortir a la venda un llibre original, que segur que agradarà als amants del disc. Y tu, ¿qué escuchas? és un treball de Victor García de Gomar, adjunt a la direcció artística del Palau de la Música Catalana, programador de l’Auditori de Girona, i director del Festival Nits de Clàssica de Girona.

Publicat a l’editorial Huygens, dins la col·lecció de música La Sonata de Vinteuil, el llibre inclou les preferències discogràfiques d’uns 1.200 músics, actuals i del passat. Directors d’orquestra, instrumentistes, cantants o compositors comparteixen amb el lector els enregistraments (en algun cas són obres) que els han marcat al llarg de la seva vida.

Un llibre amè, ideal per a curiosos, que atrapa. Les diferents llistes de discos s’enriqueixen amb dedicatòries que han fet a l’autor destacades personalitats de la música, frases sobre determinats intèrprets o gravacions que van dir músics il·lustres, i també amb les boniques il·lustracions de Martín García Cros, el pare de l’autor.

Aquesta setmana he tingut l’ocasió de conversar una estona amb el Víctor García de Gomar sobre el seu llibre. Us deixo la conversa just aquí sota.

Podeu descarregar-vos la conversa des d’aquest enllaç.

L’Arxiu Alícia de Larrocha, a l’abast

Logo_AA_horizontal_rojo[1]

Ahir a la tarda, l’espai Assaig general de Catalunya Música va emetre el meu últim reportatge d’aquesta temporada. El vaig voler dedicar a l’Arxiu Alícia de Larrocha, una part del qual es podrà consultar virtualment a partir del 25 de setembre. Aquell dia es compliran vuit anys de la desaparició de la gran artista i, coincidint amb una renovació de la pàgina web aliciadelarrocha.com, es podrà accedir al catàleg virtual.

En el reportatge s’hi pot sentir la veu d’Alicia Torra de Larrocha, la filla de la pianista que, juntament amb el seu germà Kiko, vetlla pel llegat de la seva mare. També hi intervenen les dues documentalistes musicals que tenen cura del fons de l’artista, Elena Elía i Maria Ferré.

Per descarregar-lo en mp3, feu clic AQUÍ!

Aquí sota us deixo algunes imatges, gentilesa de l’Arxiu Alícia de Larrocha.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’espectacle operístic, vist per Jaume Radigales

PORTADA 3D editada

Sempre és una bona notícia que una de les persones que conec que més en saben d’òpera a casa nostra, com el Jaume Radigales, tregui un llibre sobre el gènere. Com en el cas d’Una tarda a l’òpera, el llibre el publica Huygens -l’editorial que dirigeix Mariana Sarrias-, dins la col·lecció La Sonata de Vinteuil.

El espectáculo operístico és el títol d’aquest estudi en profunditat de l’òpera. Un llibre que neix de l’experiència de vint-i-tres anys de Jaume Radigales com a professor universitari. L’assaig tracta del què es veu i el què no es veu, quan parlem d’òpera. De les obres, de com s’estructuren, del paper del llibretista, dels diferents gèneres i estils. Però també fa un retrat del moment actual, del paper que hi juga el cinema, d’internet i les xarxes socials, o del futur de l’òpera. Un llibre molt recomanable, sens dubte, per qui ja conegui una mica o molt el món operístic, però que vulgui aprofundir-hi.

Us deixo la conversa amb Jaume Radigales, que he gravat aquest matí.


Podeu descarregar-vos l’arxiu mp3 des d’aquest enllaç: http://www.ivoox.com/l-espectacle-operistic-vist-per-jaume-radigales-audios-mp3_rf_18765894_1.html

90 anys de l’Obrera de Concerts

Foto Dialegs.png

L’Associació Obrera de Concerts ha celebrat aquest any que acabem el 90è aniversari. Aquest és un dels projectes més estimulants que va dur a terme Pau Casals al llarg de la seva vida. Per recordar-lo, la Fundació Pau Casals ha organitzat aquesta tarda al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) un dels Diàlegs amb música, centrat en aquesta entitat.

Joan Vives ha moderat una taula rodona, en la qual hi han intervingut Tona Montserrat (investigadora de l’Associació Obrera de Concerts), Joan Fuster (professor d’Història Contemporània i director dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC) i Joan Manuel Tresserras (professor de Comunicació de la UAB i exconseller de Cultura de la Generalitat). S’hi han dit coses molt interessants.

Cal destacar també la participació de la jove violoncel·lista Mariona Camats (becada actualment per la Fundació Pau Casals), acompanyada al piano per Yoko Suzuki. L’acte ha començat amb l’Intermezzo de Goyescas, de Granados; i s’ha acabat amb dues peces escrites per Casals (Poème i Full d’àlbum). Al final de tot, ha sonat, com no podia ser d’una altra manera, El cant dels ocells. Apunteu-vos aquest nom, Mariona Camats, segur que en sentireu a parlar.

Aquí us deixo l’àudio de la taula rodona, gentilesa de la Fundació Pau Casals:

Podeu descarregar-ho, a través d’aquest enllaç: http://scur.cat/4A7FZY

dialegs-amb-musica-2016-12-29-cccb

© Fundació Pau Casals

Una temporada en 33 reportatges

podcast

Amb l’emissió del reportatge que va sonar ahir a la tarda a Catalunya Música, hem tancat la temporada 2015/16, si més no pel que fa a les col·laboracions amb el programa Notes de clàssica, que l’Albert Torrens presenta diàriament entre les 7 i les 8 del vespre.

Aquí teniu la relació, més a més, per si us ve de gust recuperar-ne algun:

Juliol 2016
De com escriure sobre música
Dante i la música
Montserrat Torrent, plenitud als 90
Clivis, 70 anys editant música catalana

Juny 2016
Àngel Soler, 75 anys al servei de la música
De ciència i música

Maig 2016
El violinista està malalt
Barroc per a tota la família
La passió per Beethoven d’Isidre Magriñá

Abril 2016
El segle XX, a través de l’audició
L’òpera, a l’abast de tothom
Menuhin, 100 anys
BandArt amb la JONC

Març 2016
Els Clubs de Música
L’adéu de Discos Castelló
Una melodia per a cada dia

Febrer 2016
L’arxiu musical de l’SGAE

Gener 2016
L’aposta de Filmin per la clàssica
Els arxius musicals catalans, a l’abast
La Naxos Music Library, a l’abast

Recordant el mestre Vallribera

Desembre 2015
Els Millet, llegat i exposició
Ficta, una editorial per al s. XXI
Miniatures pianístiques

Novembre 2015
La dansa dels modernistes
Gould a la catalana

Octubre 2015
Una història del violoncel a Catalunya
Prova d’orquestra a la JONC
Els orgues de Poblet
Els instruments Baschet, a l’abast

Setembre 2015
Allegro, de Cor de Teatre
El Palau, de reformes
Noves guitarres al Museu

També podeu recuperar reportatges de temporades anteriors:

Temporada 2014/15
Temporada 2013/14
Temporada 2012/13
Temporada 2011/12
Temporada 2010/11

De com escriure sobre música

Escribir sobre musica

Escribir sobre música és el títol del primer volum de la nova editorial Musikeon Books. D’aquest interessant llibre, d’una temàtica fins ara inèdita en castellà, i del projecte editorial, en parlàvem fa algunes setmanes amb els seus autors, just el dia que presentaven el treball a l’Escola Superior de Música de Catalunya. D’aquelles converses amb Luca Chiantore, Áurea Domínguez i Sílvia Martínez en va sortir un reportatge, que s’ha pogut sentir aquesta tarda a les Notes de clàssica de Catalunya Música.

Baixeu-vos l’arxiu mp3 des d’aquí.

Aquest ha estat l’últim reportatge d’aquesta temporada. Aquesta mateixa setmana us detallaré la relació dels temes que hem tractat al llarg d’aquests onze mesos. Un total de 33 reportatges, sobre tot tipus de temàtiques musicals.

Dante i la música

Dante e l'arte.pngEl penúltim reportatge de la temporada l’hem dedicat a Dante e l’arte, una publicació digital feta des de Catalunya, amb clara vocació internacional. La iniciativa la promouen la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut d’Estudis Medievals.

De Dante, d’aquesta revista en línia, i de l’últim número, el dedicat a la relació del poeta i escriptor italià amb la música -especialment la seva influència en el repertori simfònic-, tractava el reportatge que s’ha pogut sentir aquesta tarda a les Notes de clàssica de Catalunya Música. Hi han intervingut, Rossend Arqués i Eduard Vilella, codirectors de Dante e l’arte, i també Francesc Cortès, musicòleg i col·laborador en aquest número.

Baixeu-vos l’mp3 des d’aquest enllaç.

Tècnic de so: Pau Blasi.

Opera Mundi [juliol ’16]

Imatge del Facebook d'Una tarda a l'òpera

De mica en mica, les diferents temporades -de concert i radiofòniques- van arribant al final. És el cas de Catalunya Música, que aquest diumenge ha acabat oficialment la temporada d’hivern. Avui ha sonat també l’última secció mensual que dediquem a internet, l’òpera i les noves tecnologies a Una tarda a l’òpera, el programa que Jaume Radigales presenta cada setmana, els diumenges a la tarda, en l’emissora de clàssica de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Avui hem parlat de la 30a edició del Festival Castell de Peralada. També hem recomanat una òpera infantil de Peter Maxwell Davies que es pot veure gratuïtament a través del Digital Concert Hall de la Filharmònica de Berlín. Ens hem fet ressò d’una campanya de micromecenatge per a restaurar l’entorn de l’Òpera Garnier de París. I hem informat de la primera transmissió en directe d’una tetralogia de Wagner des de Bayreuth, que tindrà lloc aquest estiu en alguns països europeus, gràcies a l’acord que el festival a firmat amb el canal Sky Arts. I hem acabat, com sempre, amb les tres piulades.

Descarregueu-vos l’arxiu d’àudio des d’aquest enllaç.

Val la pena que feu un cop d’ull al Facebook i al Twitter del programa, i també podeu recuperar altres arxius d’àudio a la pàgina web d’aquest espai.

Una tarda a l’òpera tornarà al setembre, per a celebrar la 15a temporada. Nosaltres, si tot va bé, també hi serem, amb noves històries per explicar.

Montserrat Torrent, plenitud als 90

F_MG_2422_resized_2

Fer reportatges per a la ràdio et dóna l’oportunitat d’entrar en contacte amb gent del món de la música que si no fos així difícilment coneixeria. Un dels moments més bonics que he viscut durant la temporada que som a punt d’acabar, haurà estat sens dubte conèixer l’organista Montserrat Torrent.

Tot i que sabia qui era i l’havia sentit en algun concert, mai l’havia tractat directament. Fa unes setmanes, a l’abril, Montserrat Torrent va participar, al Palau de la Música Catalana, en l’acte de presentació del disc que Juan de la Rubia, deixeble seu, va gravar a l’orgue de Poblet fa uns mesos. Un extraordinari enregistrament dedicat a la música de Bach. La Montserrat aquell dia va dir unes paraules, no gaires, però em van captivar. Ja aleshores es va anunciar que era a punt de complir noranta anys, i vaig pensar que seria l’ocasió perfecta per poder conversar amb ella. I així va ser com vaig proposar de preparar un reportatge per a Catalunya Música.

Vam haver d’esperar una mica, però finalment el dia va arribar. Era el 28 de juny. Van ser un parell d’hores, a casa seva. Em van passar volant. Vam parlar dels anys viscuts, dels orgues, de la música, de la vida. Quanta saviesa, acumulada al llarg de tots aquests anys. Quantes vivències. Quants records. Amb la serenor i la reflexió de qui és conscient que és en l’última etapa de la seva vida, però que la viu de manera activa, no deixant passar el temps, com qui ja ho ha fet tot; sinó aprofitant-lo, amb nous reptes, amb ganes d’aprendre noves obres, nous repertoris. Un exemple i un regal haver-la pogut conèixer.

Aquí us deixo el reportatge que ha sonat aquesta tarda a les Notes de clàssica, on també hi podreu sentir les veus del mateix Juan de la Rubia, i de l’orguener Albert Blancafort:

Descarregueu-vos el fitxer en mp3 des d’aquest enllaç.

Tècnic de so: Oriol Pinart

70 anys editant música catalana

Web de Clivis.png

Imatge del web de Clivis (clivis.cat)

L’editorial Clivis celebra aquest 2016 set dècades d’existència. Sobre aquesta editorial en parlàvem aquesta tarda a Catalunya Música, en un reportatge que ha emès l’espai Notes de clàssica, i en el que hi han intervingut Elisenda Climent (directora), Toni Cruanyes (col·laborador), Jesús Rodríguez Picó (compositor) i David Puertas (divulgador musical).

Bona feina, i per molts anys més!

Podeu baixar-vos l’mp3 des d’aquest enllaç.

Tècnic de so: Pau Blasi