Humilitat, discreció, honestedat, rigor. Quan penso en Alícia de Larrocha només em venen al cap paraules com aquestes. Ens ha deixat una de les grans pianistes de la nostra època. Me n’assabento aquest dissabte tot llegint El País. Articles d’Agustí Fancelli, Antoni Ros-Marbà i Rosa Torres Pardo. Tot és admiració. No és per menys: Alícia de Larrocha no va ser només la gran intèrpret d’Albéniz i Granados, d’Ibèria i de Goyescas, de Montsalvatge i Turina, de Mompou, Mozart o Schumann. Va ser molt més que això. Va estimar i difondre la música de piano de compositors catalans i espanyols arreu del món com ningú. Ho va fer durant dècades. Amb el seu estil, sense fer soroll.
El quadern de l'apuntador 
Una gran pèrdua per la musica.Va trencar tots els estereotips. ..pianista,dona,dits petits i gruixuts,però la seva capacitat va donar a conèixer els grans compositors catalans a tot el mon,Granados,Abeniz i Montsalvatge.El seu Mozart era molt personal però de qualitat.En fí últimament ens van deixa’n grans personatges,el petit consol es que la tècnica ens deixa les seves gravacions musicals i mentre nosaltres la recordem no ha mort,continua present.Descansi en Pau.
Ferran i Jaume els “malalts de Bach”
En saber la notícia em vaig entristir molt. Queda com un buit sempre que fisicament desapareix algú a qui admires i que t’ha fet gaudir tans moments de música meravellosa.Humilitat i honestedat per a pendre nota i inspirar-nos tan com amb el seu llegat musical.Gràcies, Alícia!