Mirella Freni, una vida per a l’òpera

S’acaba de presentar en DVD un nou documental biogràfic sobre una cantant d’òpera. El dirigeix Marita Stocker i està dedicat a la soprano italiana Mirella Freni (Mòdena, 1935). El títol, Mirella Freni. A Life Devoted to Opera (Una vida dedicada a l’òpera) s’escau perfectament en una persona que va tenir una carrera de 50 anys en escena: es va retirar l’any 2005, en el seu debut en l’òpera La donzella d’Orleans de Txaikovski a Washington.

Amiga de Pavarotti des de la infantesa -van nèixer a la mateixa ciutat, van anar a la mateixa guarderia i van ser alimentats per la mateixa dida-, va compartir amb el tenor italià també el mateix mestre de cant, Ettore Campogaglliani. En el documental, podem veure Campogaglliani en un retrobament amb la soprano que va tenir lloc a començament dels anys vuitanta. També hi apareixen testimonis de crítics d’òpera, col·legues (Plácido Domingo, amb qui va compartir més funcions sobre l’escenari), directors d’escena, amics i deixebles. Podem veure enregistraments històrics -alguns molt antics, de la dècada del 1960- i també més actuals, especialment fragments d’una entrevista realitzada expressament per al documental.

Freni va ser una nena prodigi, que ja des de ben joveneta va guanyar concursos de cant. El tenor Beniamino Gigli, que la va conéixer aleshores, va predir que podria arribar a ser una gran cantant (“porta alguna cosa dins; no pensa en la veu, ja intenta interpretar“). El debut va ser, cas atípic, al Teatre Comunale de la seva Mòdena natal, en el paper de Micaela de Carmen. Era el 3 de febrer de 1955.

A La Scala de Milà hi debutaria l’any 1962, en Falstaff. Un any més tard aconseguirà fama mundial amb La Bohème de La Scala, dirigida per Herbert von Karajan, en una posada en escena de Franco Zefirelli. Curiosament, un any més tard va fracassar estrepitosament en el mateix escenari en La Traviata (amb llançament d’objectes, xiulada monumental i tota mena d’insults). No per això deixaria de cantar l’òpera de Verdi. Posteriorment, la interpretaria al Covent Garden de Londres i, fins i tot, en va filmar una versió cinematogràfica que va obtenir un notable èxit l’any 1972.

També descobrim algunes curiositats, com ara l’admiració mútua que es tenien amb Maria Callas o la seva participació en l’Otello de Verdi, que inaugurava la temporada 1976-77 a La Scala, al costat de Plácido Domingo, i que es convertiria en la primera transmissió d’òpera a través de la televisió.

Amb el seu segon marit, el baix búlgar Nikolai Ghiaurov (1929-2004), va fundar una escola de música a la seva ciutat, on avui ensenya cant (no només a sopranos, també a tenors i baixos) i transmet la seva experiència sobre els escenaris. Això la manté unida a la música i al cant. És aquesta una de les parts més interessants del documental, on la veiem demanant dels cantants el màxim de naturalitat en el cant i en la dicció dels cantants.

Us deixo el tràiler d’aquest documental que distribueix el segell Arthaus i que es pot seguir amb subtítols en castellà:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s