Un recorregut musical pel 1853

Acantilado acaba de publicar Música en 1853. La biografía de un año, un altre -un més- dels seus interessants llibres. Aquesta vegada es tracta de la traducció que Francisco López Martín i Vicent Minguet han fet de Music in 1853, un assaig de 2012 de Hugh Macdonald, que s’inspira d’alguna manera en 1791: L’últim any de Mozart, de Robbins Landon, i en altres textos semblants dedicats a un any concret, sobretot de temàtica literària.

Aquest estudi, d’unes 350 pàgines, sense comptar bibliografia i índexs diversos, ens trasllada a una època concreta de la història de la música. Per què 1853? Principalment perquè aquell any tenen lloc alguns fets significatius pel que serà l’evolució de la història de la música -especialment a l’àmbit germànic- dels anys següents. Segurament els més destacats, tot i que n’hi ha d’altres, siguin, d’una banda, que Wagner comença a elaborar la música de L’Anell del Nibelung, després d’enllestir el llibret. I per altra part, la trobada de Brahms amb Robert i Clara Schumann, que d’alguna manera esperonarà la seva carrera. Aquella època també, d’alguna manera, significa l’entrada en l’última etapa del romanticisme, abans de l’arribada dels diversos nacionalismes musicals. El relat comença l’abril de 1853, quan Brahms deixa Hamburg, i s’acaba el febrer de 1854, amb l’intent de suïcidi de Schumann i el final de la seva vida creativa. 10 mesos.

Música en 1853 es basa en les cartes, diaris i testimonis escrits dels protagonistes d’aquest relat, o de gent propera. No hi ha ficció i invenció. S’hi que en algun moment s’apunta a la hipòtesi, tot i que l’autor no n’abusa. A través de la narració de Macdonald, ens endinsem en el dia a dia de músics com els ja esmentats, i també d’altres figures principals d’aquells anys, com Berlioz, Liszt, Joachim… Ens parla de la seva activitat, dels seus desplaçaments, dels concerts i les estrenes, així com de les trobades i relacions entre els diferents compositors i intèrprets d’aquell moment. Així trobem respostes a preguntes del tipus “es van conèixer aquells dos compositors?”. També se’ns descriu l’ambient musical de ciutats com Londres, París o Leipzig. L’últim capítol del llibre, l’epíleg, ens explica què va ser de les carreres dels principals protagonistes d’aquesta història.

A través d’una escriptura gens enrevesada, descobrim les dificultats de Berlioz per donar a conèixer la seva música -més ben rebuda a Alemanya que no pas a França-, les mancances de Liszt o Schumann com a directors d’orquestra, la presència de la música vocal en la majoria de concerts, i la importància i activitat frenètica d’una figura com la de Joseph Joachim, a qui ja coneixíem com a violinista virtuós, però que aquí se’ns presenta com a concertino, director d’orquestra i compositor, a més de protector i introductor de Brahms en els principals cercles musicals del moment.

Em quedo, però, amb un fet que contrasta de manera significativa amb la nostra època, l’interès per les noves obres musicals: “En la década de 1850, la música contemporánea no solo era prioritaria para los compositores, sino también para los intérpretes, la crítica y el público”. (p. 347)

Un bon llibre, en definitiva, imprescindible per als amants del Romanticisme, però d’interès també per tota aquella persona interesada en la història i en la música.