Category Archives: Documentals

Reportatge del documental sobre Granados

EL AMOR Y LA MUERTE PROCES FOTOGRAFIC 1Aquí teniu el reportatge que va sonar ahir al vespre al programa Assaig General de Catalunya Música. Hi intervenen la cineasta Arantxa Aguirre i la coproductora del film, la pianista Rosa Torres-Pardo: http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/assaig-general/reportatges/audio/1019767/

Des d’allà es pot sentir i descarregar.

Granados en pantalla gran

El Amor y la Muerte (poster).jpg

Aquest divendres arriba a diversos cinemes de Barcelona i Madrid El amor i la muerte. Historia de Enrique Granados. Aquest documental, o pel·lícula documental, ha estat dirigit per Arantxa Aguirre, una cineasta a qui ja coneixia de treballs anteriors, com Una rosa para Soler o Dancing Beethoven.

Un recorregut cronològic per la vida de Granados, on a més de sentir la seva música, el sentim a ell, i a gent del seu entorn, a través de la seva correspondència. Unes veus en off que posen actors com Jordi Mollà, Emma Suárez o Ramon Fontserè, entre d’altres.

És una aproximació rica en detalls visuals, amb la presència d’estudiosos de l’obra de Granados -destaquen especialment els comentaris de Walter Aaron Clark, el biògraf principal del compositor-, i farcida d’interpretacions musicals d’artistes del món de la música clàssica, i també del flamenc, que busquen donar noves prespectives a la música del compositor lleidatà.

Si m’hagués de quedar amb una cosa, aquesta seria sens dubte el tractament visual que fa Arantxa Aguirre i el seu equip de la documentació conservada, especialment de les fotografies. Aquestes tenen una qualitat i una delicadesa de tractament extraordinaris. Tenim la sensació no tant d’un viatge al passat com d’un trasllat al present d’aquell moment històric, gràcies a la introducció tènue del color. El mateix es pot dir de les pintures dels artistes d’aquella època, amics del compositor, que prenen vida a través d’una lleugera i respectuosa animació. Probablement no sigui aquesta la primera vegada que es fa un treball visual d’aquest tipus -retoc de fotografies, animacions en pintures-, però no el recordo en cap altre documental sobre música clàssica. Ja només per això val la pena veure’l.

Arantxa Aguirre ha tingut la gentilesa d’enviar-me algunes imatges on es pot veure aquest treball de retoc fotogràfic. Les podeu veure aquí sota.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El 31 d’octubre es va fer als Cinemes Girona una preestrena, a la qual vaig poder assistir, on un centenar de persones van tenir l’oportunitat de veure en pantalla gran aquest llargmetratge. La reacció va ser molt positiva, amb un llarg aplaudiment al final, i un col·loqui posterior interessant on, a més de felicitar a les responsables del documental, el públic que hi va intervenir es lamentava que no hi haguessin més propostes d’aquest tipus.

Aquest cap de setmana s’estrena, doncs, als Balmes Multicines i als Gran Sarrià Multicines, i la setmana que ve als Cinemes Girona, de Barcelona. Televisió Espanyola participa en aquest projecte, així que és fàcil d’endevinar que tard o d’hora aquest documental arribarà a la televisió. Però de debò que, per poc que pugueu, mireu-la en pantalla gran.

I aquí teniu el tràiler:

Els 10 reportatges de la temporada 16/17

catmus logo +.png

La temporada passada vaig poder preparar 10 reportatges per al programa Assaig General, que Albert Torrens i María Montes presentaven a Catalunya Música, de dilluns a divendres de sis a vuit de la tarda. Malauradament, per manca de temps, vaig deixar de penjar-ne algun al Quadern en el seu moment, per això els recupero tots aquí. Els he ordenat del més recent al més antic:

L’arxiu d’Alícia de Larrocha

30 anys sense Manuel Blancafort

El Viquiprojecte de l’ESMUC

El Palau recupera la figura i l’obra de Francesc Pujol

Bicentenari Pep Ventura a la Biblioteca de l’ESMUC

90 anys de l’Obrera de Concerts

L’exposició Granados de la Biblioteca de Catalunya

La digitalització dels fons de l’Orfeó Català

Joan Manén, a l’In-Edit

Descobrint Antoni Soler a través d’un documental

Agrair la feina del Pau Blasi i l’Oriol Pinart, els tècnics amb qui he gravat tots aquests reportatges i cròniques. Les col·laboracions seguiran, si tot va bé, aquesta temporada que som a punt d’encetar. Ja en tenim ganes!

Ballant la Novena

IMG_1689

Arantxa Aguirre va estrenar fa ja algunes setmanes el documental Dancing Beethoven, que segueix el procés de preparació i estrena de la coreografia que Maurice Béjart va idear per a la Novena Simfonia de Beethoven, i que havia portat a l’escena per primera vegada el 1964. Béjart ja no hi és, va morir l’any 2007, però la companyia que porta el seu nom (amb seu a Lausana, Suïssa), manté viu el seu record, i la seva filosofia de treball. Precisament aquests dies la companyia de Béjart és a Catalunya, per a inaugurar una nova edició del Festival Castell de Peralada.

Contactem amb Arantxa a través d’internet, i li fem arribar algunes preguntes sobre aquest i altres treballs seus, que ens respon amablement per correu electrònic.

¿Cómo nació el proyecto de Dancing Beethoven?
Arantxa Aguirre: La película nació ligada al gran proyecto del Béjart Ballet Lausanne de recuperar la coreografía mítica de Maurice Béjart sobre la Novena Sinfonía de Beethoven. La compañía quería dejar una huella perdurable del costoso proceso que supone poner en escena una obra de esa envergadura. Yo ya había rodado con ellos varios documentales de modo que confiaban en mi trabajo y, lo que es muy importante para mí, me permitieron una gran libertad de acción.

¿Qué objetivos te marcaste desde el principio? ¿Qué querías comunicar a través del documental?
Trabajar con un hito de la cultura universal como es la Novena Sinfonía representaba un gran desafío. En primer lugar traté de entenderla lo mejor posible para poder hablar de ella atinadamente. Además, me propuse llevar a cabo una reflexión sobre el arte y su papel en nuestras vidas.

Es un documental que trata de danza, de Béjart, de Beethoven, y de historias personales…
La intimidad y la cercanía que aportan las historias personales me hacían mucha falta para contrapesar la solemnidad de la Novena Sinfonía. No quería hacer algo pretencioso. En esta obra, además, Beethoven, Schiller y Béjart se refieren a la fraternidad y esa noción tiene su raíz en las personas.

A nivel artístico, este proyecto implicaba gente de lugares muy distintos, de multitud de nacionalidades (la compañía de Maurice Béjart, con sede en Suiza; el Ballet de Tokio; la Filarmónica de Israel, bailarines africanos…). Un ejemplo de como la música, y también la danza, son integradoras…
En general todos los seres humanos somos sensibles a la belleza. A través de la armonía, el ritmo o la proporción, el arte nos conmueve y apela a lo que las personas compartimos, aquello que nos une por encima de divisiones basadas en la raza, la religión, la clase social…

Dancing 3 Foto de Rafael Reparaz

Una imatge de Dancing Beethoven | Foto: Rafael Reparaz

Viendo el documental, descubrimos como Beethoven y Béjart son dos artistas que tienen mucho en común…
Gil Roman, que conoció perfectamente a Béjart, lo explica muy bien. Beethoven y Béjart tienen una personalidad arrolladora y la ponen por delante en sus obras. En los dos hay una voluntad de trascender, de hacer algo grande y generoso. Además, saltan a la vista coincidencias como el sentido teatral o el gusto por los choques rítmicos.

Dancing Beethoven permite ver también la dificultad y el sacrificio que representa preparar una obra como la Novena con la coreografía de Béjart.
En el ballet clásico (no hay que olvidar que Béjart se basa en la técnica clásica) se necesitan largos años de aprendizaje y un esfuerzo enorme hasta conseguir dar una impresión de suprema ligereza y facilidad. Me interesaba que la película mostrase lo que el espectador no ve en el teatro: las siete partes sumergidas que sostienen la parte visible del iceberg. Quería contar que lo que merece la pena suele costar mucho.

¿Qué aprendiste, finalmente, de este proyecto?
En esta película he entendido lo importante que es ser valiente cuando quieres hacer algo que valga la pena. Y que las mejores enseñanzas solamente las recibes cuando te has esforzado al máximo.

La danza es una disciplina minoritaria en nuestro país, que no tiene el apoyo que en otros lugares, ni quizá tampoco suficiente difusión. ¿Piensas que documentales como el tuyo pueden ayudar a generar interés por el ballet?
Claro que sí. Me consta que muchas personas que a priori no sentían ningún interés por la danza la han descubierto a través de mis películas. Creo que la danza es un arte con un enorme potencial para atraer a mucha gente y que la indiferencia que hay en España se debe sobre todo a la falta de tradición, al puro desconocimiento. Me siento orgullosa de aportar mi granito de arena en ese sentido.

Llevas muchos años ligada a la danza y a la compañía de Béjart, a la que has filmado en muchas ocasiones. ¿Qué te atrajo del mundo del ballet para acabar dedicándote a él?
La materia prima del cine y de la danza es la misma: la imagen en movimiento. Son dos artes que se llevan muy bien. Pocas cosas hay tan seductoras para una cámara como tener delante el cuerpo de un bailarín que evoluciona con una plasticidad y un control admirables. No es extraño que grandes cineastas como Wim Wenders o Carlos Saura se hayan enamorado de un arte al que yo misma me he rendido con enorme placer.

¿Qué es lo más difícil de filmar danza?
Hay algo propio de la danza y del teatro que le está totalmente vedado al cine. Se trata de la noción de ceremonia: la conciencia de que público e intérpretes viven un momento compartido. El cine no se puede limitar a rodar lo que ve un espectador porque se le va a escapar esa sensación que es quizá lo más importante de la experiencia teatral. Tiene que jugar con sus propias armas y aportar lo que sólo el cine puede ofrecer.

Dancing 2 Foto de Rafael Reparaz

Kathleen Thielhelm i Masayoshi Onuki | Foto: Rafael Reparaz

El estreno de Dancing Beethoven en España fue el 28 de abril y en Barcelona todavía se puede ver en los Balmes Multicines. También estuvo mucho tiempo en los Cinemes Girona. ¿Sorprendida?
La película se ha estrenado en salas comerciales de Alemania, Austria y Suiza y ha obtenido una magnífica acogida del público y la crítica. En breve se va a estrenar en Japón, donde albergo grandes esperanzas. Pero tengo que reconocer que no las tenía todas conmigo en cuanto a su estreno en España, a pesar de contar con la distribuidora Márgenes que ha hecho lo imposible para que Dancing Beethoven llegue a la cartelera. Por eso me ha sorprendido agradablemente la buenísima acogida del documental, sobre todo en Barcelona. En Madrid también hemos tenido llenazos espectaculares pero no ha habido dos salas comerciales, como en el caso de Barcelona con los Balmes y los Cinemes Girona, que hayan mantenido la película en cartel mientras siguiese atrayendo a los espectadores. Estos ya más de dos meses en cartel me hacen muy feliz. No esperaba yo tanto en España, aunque siempre tuve claro que si en alguna ciudad había posibilidades era en Barcelona, que desde los lejanos tiempos de la Compañía de Ballet del Liceo (la primera de España) ha fomentado la afición por la danza y no digamos por la música.

¿Qué comentarios te llegan sobre el documental?
Me consta que es un trabajo que ha conmovido a mucha gente. Eso es lo que más valoro.

Cuando acaba Dancing Beethoven, te vienen ganas de ver la obra completa, toda la coreografía que Béjart ideó para la Novena Sinfonía de Beethoven…
Ese era uno de los objetivos del documental: despertar el gusto y la curiosidad por ver la obra original. No es una película que se acabe en sí misma sino que tiene vocación de alentar reacciones que van más allá de los ochenta minutos que dura su visionado.

Dancing 1 - Foto de Rafael Reparaz

Julien Favreau i la catalana Elisabet Ros | Foto: Rafael Reparaz

Nos conocimos hace unos meses. Fue en la presentación de otro documental tuyo, Una rosa para Soler -dedicado al Padre Antonio Soler-, que se pudo ver en el Petit Palau. Soler es un compositor de quien no se saben muchas cosas, a pesar de su importancia. En ese sentido tu documental ayudó a aproximarnos a un músico que mucha gente todavía desconoce…
En efecto siento que con ese documental, que nació por iniciativa de la pianista Rosa Torres-Pardo y de la productora Ángela Torres, he contribuido a la divulgación de nuestro patrimonio musical y a la puesta en valor de un compositor insuficientemente valorado. Eso es algo de lo que me siento orgullosa, entre otras cosas porque fue una película a la que únicamente quiso apoyar la Fundación Loewe y que se realizó gracias al trabajo desinteresado de unos maravillosos intérpretes como la propia Torres-Pardo, Rocío Márquez, Nicolau de Figueiredo o José Carlos Martínez, entre otros.

¿Se podrá ver por televisión algún día?
Sí: confío en que en breve se va a emitir en TVE.

En aquella ocasión, nos contabas que estabas trabajando en otro documental sobre Enrique Granados. ¿Cómo está ese proyecto?
Estoy ya en la fase de montaje aunque todavía nos queda rodar algunas escenas. De nuevo cuento con la colaboración inestimable de Rosa Torres-Pardo que, entre otras obras, ha interpretado para la película la pieza El Pelele, que rodamos en el Palau de la Música. También hemos rodado en el Teatro del Liceo con ella y la Compañía Nacional de Danza y en otros espacios emblemáticos, con cantantes como Carlos Álvarez, Nancy Fabiola Herrera o Arcángel, el guitarrista Juan Manuel Cañizares y otros grandes artistas. Espero tener lista la película para final de año.

Parece que ahora, quizá más que nunca, el documental vive un buen momento. Hay mucha oferta, tanto en televisión como de festivales, cines con programación específica. ¿A qué piensas que es debido? ¿Por qué ahora hay más interés por hacer documentales, y también por verlos?
Creo que ese buen momento se debe a que los documentales se hacen cada vez mejor, con más conocimientos y cuidado, y por lo tanto aumenta la afición de los espectadores. A mí me parece un género lleno de posibilidades para contar historias maravillosas. Ahora bien, hay que realizarlas con la máxima exigencia si queremos seguir convenciendo al espectador.

Muchas gracias, Arantxa Aguirre, y ¡felicidades por tu trabajo!
Muchas gracias a ti, Pere Andreu.

L’aposta de Filmin per la clàssica

Clásica en Filmin

La plataforma Filmin, que permet veure en línia, a través d’internet, pel·lícules, sèries, documentals i concerts, ha obert un canal dedicat a la música clàssica i l’òpera: Filmin Clásica. Es tracta d’una nova iniciativa que va posar-se en marxa el 10 de desembre, que permet veure concerts i òperes provinents de catàleg de Medici, amb subtítols en castellà. D’aquesta proposta en vaig parlar fa uns dies amb Jaume Ripoll, cofundador de Filmin i alhora director d’aquesta plataforma. D’aquella conversa en va sortir un reportatge, que es va poder sentir ahir al vespre a l’informatiu Notes de clàssica, de Catalunya Música.


Podeu baixar-vos l’mp3 des d’aquí!
Tècnic de so: Pau Blasi

Manén ja té documental

Imagen1

El 9 d’octubre es va presentar al Centre Cívic Urgell la pel·lícula documental Joan Manén, el geni oblidat, de Joan i Marc Capdevila, responsables de la productora Actio Visual L’acte, adreçat als membres de l’Associació Joan Manén i a les persones que intervenen en el documental, va consistir en la preestrena i una tertúlia posterior. Més avall trobareu algunes imatges d’aquest documental que, tant de bo, s’emeti aviat per televisió.

Ahir a la nit, Catalunya Música emetia un reportatge amb testimonis dels dos realitzadors i també de Daniel Blanch, pianista i president de l’Associació Joan Manén.

Aquí teniu l’arxiu de so, que us podeu descarregar també en format mp3. El muntatge, com sempre, del mestre Daniel Guinot.

[audio http://www.ivoox.com/ndc-joan-manen-ja-te-documental_md_2475879_1.mp3]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona vida de Karajan

DVD Karajan Second Life
El segell Deutsche Grammophon acaba de presentar al nostre país Karajan. The Second Life, d’Eric Schulz. Es tracta d’un documental d’una hora i vint minuts de durada, que gira a l’entorn de la figura d’aquest mític director d’orquestra. Tot i que l’any que ve es compliran 25 anys de la seva desaparició, tenim la sensació que d’alguna manera Herbert von Karajan encara hi és. Si més no, ens queden les seves innombrables gravacions. No en va, fou el més prolífic. L’arxiu d’Universal conté centenars d’enregistraments que van de l’any 1938 al 1989, poc abans de morir.

Aquesta pel·lícula ens acosta Karajan en primera persona, a través d’entrevistes televisives i altres documents audiovisuals. També hi intervenen algunes persones amb qui va treballar: músics, musicòlegs, neurocientífics o enginyers de so. Alguns idealitzen tot el que va fer Karajan i altres, en canvi, fan referència a aspectes més discutibles, com el seu concepte de l’enregistrament o l’aproximació que va fer al repertori barroc. Tothom coincideix, però, en destacar especialment el repertori comprès entre 1810 i 1930.

L’admiració de Karajan per Richard Strauss, la seva gran destresa com a acompanyant de cantants o la idealització del so, són alguns dels temes que es tracten en aquesta pel·lícula.

Si en documentals anteriors s’havia parlat de la relació del director salzburguès amb l’escena i la seva visió de la bellesa, aquest posa l’accent sobretot en el món del so i l’enregistrament. Però va més enllà d’això, ens acosta al pensament de Karajan i a la seva visió del món i de l’existència: “Crec que tenim més d’una vida. I puc dir que jo tornaré, segur!” Potser no li cal tornar, perquè en certa manera no ha marxat.

Joan Manén: Variacions sense tema, un tast

DOCU Manen fotograma

Potser recordareu que fa unes setmanes parlàvem de Joan Manén, a propòsit d’un enregistrament discogràfic que es va presentar a la Biblioteca de Catalunya. A l’entorn d’aquell acte, que suposava la presentació del primer volum de l’obra per a violí i piano de Manén, vaig dedicar alguns articles del blog a altres temes ‘col·laterals’ relacionats amb aquest músic. És el cas d’una conversa amb Daniel Torres, cofundador de la productora audiovisual Marcial AV, on ens parlava del documental que estaven preparant sobre Manén i l’Associació que porta el seu nom.

Aquesta setmana el Daniel m’ha escrit per comentar-me que algunes imatges del documental ja es poden veure en aquest clip d’un minut -frenètic i intens- que us adjunto més avall. Si tot va bé, Joan Manén: Variacions sense tema es presentarà després de l’estiu. La cosa promet.

Manén, en format documental

Joan Manén

Us ho deia l’altre dia, s’estan preparant un parell de documentals sobre Joan Manén. Avui us volia parlar d’un d’ells, el que es titularà molt probablement Variacions sense tema, produït per Marcial AV i dirigit per Jaime Ballada Larrasa i Daniel Torres Vergé

En la presentació del primer volum de l’obra per a violí i piano de Manén, que es va fer fa uns dies a la Biblioteca de Catalunya, vaig tenir l’ocasió de conèixer el Daniel Torres, un dels responsables d’aquest projecte, que té Manén i especialment l’Associació que porta el seu nom com a eixos principals.

Aquí us deixo una breu conversa que vam enregistrar:http://www.ivoox.com/conversa-amb-documentalista-daniel-torres_md_1970130_wp_1.mp3″

Podeu baixar-vos aquest i altres arxius de so de converses anteriors a través del canal d’àudios que tenim al portal Ivoox.

No sóc una estrella del rock

No sóc una estrella del rock

Sens dubte és una bona notícia que un altre documental relacionat amb el món de la clàssica tregui el cap en la sempre atractiva i sorprenent programació d’El Documental del mes. Aquesta vegada és una pel·lícula de gairebé una hora i mitja de durada, dirigida per la canadenca Bobbi Jo Hart, i que ja va formar part de la Secció oficial de l’In-Edit Beefeater de Barcelona del 2012.

La protagonista és Marika Bournaki, una jove pianista, també canadenca, que té clar ja des de menuda que vol dedicar-se a ser pianista de concert. El camí no serà fàcil. El documental segueix la seva trajectòria -formativa, concertística i vital- des dels 12 fins als 20 anys. El seu entorn familiar, les amistats, el pas per la Juilliard School de Nova York, els moments d’angoixa i de pressió, les alegries i també les renúncies.

No sóc una estrella del rock és una aproximació al món dels nens prodigi i també al procés de formació de la pròpia identitat.

Fins a final de mes es podrà veure en moltes localitats catalanes i també a Palma, Astúries, Euskadi, Madrid, les Illes Canàries i Galícia. Podeu consultar el llistat fent clic AQUÍ.

També podeu fer un cop d’ull a la pàgina web de Marika Bournaki:
http://www.marikabournaki.com/

I us deixo també el tràiler:

Britten en imatges

benjamin-britten

Un espai per a Benjamin Britten. Amb permís de Verdi i Wagner, aquest és també l’Any Britten. Centenari del seu naixement. Són diversos els productes audiovisuals que ja han començat a aparèixer. Enregistraments de la seva música i també documents com aquest documental que firma Tony Palmer (autor de nombroses pel·lícules i documentals sobre compositors, d’entre els que destaca la mítica sèrie sobre Wagner que protagonitzà Richard Burton els anys vuitanta). Que aquest documental, filmat l’any 1979, s’editi en format DVD no és novetat, però sí ho és la nova edició que s’ha publicat, que incorpora subtítols en castellà.

El títol A time there was…, correspont també al subtítol d’una de les últimes obres que va escriure: la Suite sobre melodies angleses. Es tracta d’un retrat de Britten, a partir dels testimonis de les persones més properes: els germans (dues germanes i un germà), familiars i especialment el tenor Peter Pears, el seu company sentimental i l’intèrpret a qui va dedicar algunes de les seves composicions.

Entre les diverses virtuts que tenen els documentals sobre músics, hi ha la de poder-los veure en moviment, ja sigui fent música (dirigint o interpretant) o explicant-nos algun aspecte relacionat amb la seva trajectòria o biografia. És el cas també d’aquest document, que sobrepassa l’hora i mitja de durada. Així el podem veure dirigir i també tocant, fent duet de pianos al costat del gran Sviatoslav Richter, per exemple.

A través del documental, descobrim la capacitat de treball de Britten, que podia escriure trenta pàgines de música diàries. També el fet de compondre sempre sobre el paper pautat i mai sobre el piano. L’estada als Estats Units. L’amistat amb el poeta Auden. La sensibilitat a les males crítiques. El seu pacifisme, tot i que no es fa referència al War Requiem.

Un bon document, especialment pel valor dels testimonis, per aproximar-nos a un dels noms de referència de la música del segle XX.

Aquí teniu el tràiler:

10 piulades del març’13

TW-Apuntador-201301

Després del parèntesi del mes passat, recupero amb ganes aquest apartat mensual que recull una selecció de 10 tweets (piulades) que durant les últimes setmanes han passat pel Twitter de l’apuntador.

L’informatiu #Notesdeclassica de @catalunyamusica arribarà a les 1.000 edicions el 9 d’abril: http://ves.cat/ejuK 

Tràiler d’El complex d’Stradivarius, el documental sobre el món dels lutiers que @tv3cat emetrà pròximament http://ves.cat/eju3 

El documental ‘Al fossat‘, sobre l’Orquestra del @liceu_cat, es podrà veure el 4 d’abril a La Pedrera: http://ves.cat/ejuB  @catfundacio

L’editorial Arpegio és a punt de treure la primera traducció al castellà del Tractat de violí de Leopold Mozart: http://ves.cat/ehMv 

El @bancosantander és patrocinador del Cor Monteverdi (@mco_london): http://ves.cat/efak  via @valentioviedo #ironies #usfelicitofills

El projecte de l’@osvalles de portar la ‘Passió segons Sant Joan’ de #Bach participativa per #Catalunya omple en cada concert #bonafeina

John Eliot Gardiner és a punt de treure un llibre sobre #Bach: http://ves.cat/ecpX  via @LaVanguardia

El contratenor @xaviersabata i la soprano Núria Rial inauguraran el 20 de juliol el nou auditori de Torroella de M., amb l’Acadèmia 1750

@xaviersabata, a més, acaba de publicar el primer CD en solitari, Bad Guys, que presentarà en concert el 28 de maig al @palaumusicacat

La Biblioteca de l’@esmuccat amplia l’horari públic, de 9 a 19h de dilluns a divendres, a partir del 2 d’abril #magrada #aixisi

El futur de la indústria musical…

… i de la cinematogràfica, i en general de la cultura entesa com a negoci. Ahir a la tarda vaig poder veure –a través de YouTube– un interessant documental (llarguet, d’una hora i vint minuts), que  fa uns dies em va fer conèixer a través d’un correu electrònic el contrabaixista i luthier James Testi Pibernat. El títol és PressPausePlay i analitza des de diferents punts de vista i exemples pràctics cap a on anem. El documental, suec, ja fa un any que es va estrenar però jo l’he descobert ara. Els directors són David Dworsky i Victor Köhler.

Temes de reflexió en surten molts: la democratització de la cultura, la immediatesa, la diversificació de tasques i la polivalència, talent vs mediocritat, el poder de l’artista, l’ús de la tecnologia en la música, l’obsessió per crear perfecció en detriment de la bellesa o la humanitat, la importància de la música en viu i el valor de la cultura, per citar-ne una bona llista. Por, incertesa i esperança. Un documental imprescindible per a tots aquells que ens dediquem a aquest món, d’alguna manera, ja sigui activament o com a consumidors.

Aquí van alguns enllaços:

PressPausePlay (en anglès)
PressPausePlay (amb subtítols en castellà)

Pàgina web oficial
Canal de YouTube
Pàgina de Facebook
Twitter

Un tastet del documental que ha de venir

Ja fa uns mesos que us vaig parlar d’un documental que Ígor Cortadellas preparava del muntatge de la Simfonia núm. 8 “Dels Mil” de Gustav Mahler. Una pel·lícula que també havia de tractar del llegat i l’empremta que Josep Pons ha deixat a Madrid, després del seu pas per l’Orquestra Nacional d’Espanya, així com del funcionament d’aquesta orquestra. El resultat final està molt a prop. De moment, ens ha arribat el tràiler. A mi m’ha semblat espectacular:

Nou documental sobre Conxita Badia

Si més no, a l’In-Edit Beefeater 2012, també aviat a Televisió de Catalunya i sobretot a internet. El documental sobre la cantant Conxita Badia que ha realitzat la seva besnéta Eulàlia Domènech ha estat seleccionat per a la secció oficial del festival de documentals musicals més importants del nostre país. Una excel·lent notícia, sens dubte. I més, si tenim en compte la poca presència que ha tingut el documental de clàssica en les diferents edicions que s’han fet fins ara.

En aquest documental, que recupera la memòria d’una de les millors cantants catalanes del segle XX, hi intervenen persones pròximes a Conxita Badia, com ara una de les seves filles, Mariona Agustí i Badia; Narcisa Toldrà (filla d’Eduard Toldrà), la soprano Montserrat Caballé o el compositor Narcís Bonet, entre d’altres. Serà emocionant també tornar a veure i sentir a l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, que ens va deixar no fa gaire.

Encara falten dies per que s’estreni -el festival comença el dia 25 d’octubre- però ja fa setmanes que treballen en la promoció a través d’internet. El web que han obert per a l’ocasió està molt bé. Té prou contingut com per fer-nos venir ganes. També són a Facebook i a Twitter. Aquesta setmana, a més, ha començat a circular el tràiler. Us el deixo aquí sota.

Noves oportunitats per veure ‘Al fossat’

Si encara no heu vist el documental de Ricardo Ícar protagonitzat per alguns dels músics del Gran Teatre del Liceu, val la pena fer una visita als Cinemes Girona on li dediquen algunes sessions, amb l’atractiu de la presència del director, amb qui es farà un col·loqui posterior. Les dates són, concretament, el dimecres 26 de setembre, i els dies, 3, 10, 17 i 24 d’octubre, sempre a les 19 h.

També està previst que s’estreni als Cinemes Truffaut de Girona, entre els dies 21 i 27 de setembre.

Però si no us voleu esperar, o veure Al fossat sense moure-us de casa, també teniu l’opció de llogar el documental a través d’internet, mitjançant la plataforma Filmin.

I si no us voleu gastar ni un duro, us podeu esperar uns mesos perquè l’emetran per televisió, primer per Televisió de Catalunya i després per RTVE.

Una temporada en 39 reportatges

Ahir va acabar temporada Notes de clàssica, el programa informatiu que Albert Torrens presenta de dilluns a divendres -quan no hi ha transmissió en directe o és festiu- a la sintonia de Catalunya Música.

Mirant enrere, es pot dir que el curs ha donat molt de sí, a nivell de reportatges. Moltíssimes gràcies a tots els qui heu col·laborat, especialment al gran Dani Guinot, tècnic de capçalera de la ràdio. Aquí us deixo la llista i l’enllaç per si els voleu recuperar. Al setembre hi tornarem!

JULIOL

Recuperant Tomàs Milans
Nous manuals de música en català

JUNY

Quan els parcs d’omplen de música
25 anys d’Amics del Liceu

El rodatge d’un documental de clàssica

En la pell de Chopin i George Sand

Un matí d’orquestra, amb l’OBC

MAIG

A cal lutier
El clarinet baix de Harry Sparnay

La vida de Pau Casals en titelles

14:45 Música entre dues guerres

ABRIL

Robert Gerhard a la Biblioteca de Catalunya
Xavier Montsalvatge, al Palau Robert

El Simposi Toldrà de Cervera

MARÇ

L’expodidàctica 2012
El Maria Canals i la gent gran

Recordant Maria Canals

Tractant malalties de músics

FEBRER 

Et toca a tu, a L’Auditori
Iniciar-se en la música amb l’harmònica

La Simfònica del Vallès s’exposa

La música del Museu

GENER 

Passió per la flauta de bec
Garcia Morante celebra 75 anys a l’Ateneu

L’art de la divulgació musical

DESEMBRE

La Ruta Casals del Vendrell
Classik Club, clàssica entre copes

Els ballets russos a CaixaForum (2)

El Viatge a la Lluna del Murtra Ensemble

La recuperació de Josep Martí i Cristià

NOVEMBRE

Homenatge al mestre Colomer
Documentals a Ibercamera

Musictecaris, la música a la biblioteca pública

La Ruta Llobet

OCTUBRE 

Els ballets russos a CaixaForum (1)
Un cor revolucionari

Brava, Victòria!
Les col·leccions del Museu de la Música

SETEMBRE

Victoria 400

També podeu recuperar els reportatges de la temporada passada.

La feina (silenciosa) de la JONC

L’any que ve la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (ara JONC, en néixer JOSC) farà vint anys. Ja és una majoria d’edat per a una entitat, una escola de músics, per la qual han passat desenes i desenes d’instrumentistes, alguns dels quals ocupen llocs importants, tant en orquestres com en grups instrumentals, d’aquí i de fora.

La setmana passada, la JONC Alevins, formada per joves estudiants de música d’entre catorze i divuit anys, va fer una estada a Vic per participar en un nou Encontre, el vint-i-vuitè, en que van treballar un repertori que oferirien posteriorment en concert aquesta setmana: dilluns a L’Auditori de Barcelona i dimarts al Teatre L’Atlàntida de Vic.

El programa, que va dirigir Manel Valdivieso, estava format pel Concert per a violoncel i orquestra núm. 1 de Camille Saint-Säens, amb Pau Codina com a solista; i les suites d’orquestra del Somni d’una nit d’estiu de Felix Mendelssohn.

Els dos concerts van anar precedits per un breu reportatge, d’uns 10 minuts, realitzat per Igor Cortadellas, i en el qual vaig poder col·laborar en les entrevistes. Podreu veure i sentir les veus d’alguns dels protagonistes, i també de persones que treballen a l’ombra perquè tot funcioni.

Felicitats, JONC, i per molts anys!
.

Catmúsica [juliol ’12]

Van passant les setmanes i ja som a l’estiu. Aquí teniu la relació de concerts i documentals previstos per al mes de juliol. Podeu ampliar aquesta informació a través del seu blog:

DIUMENGE 1

PAU CASALS INÈDIT

Des de l’Auditori Pau Casals del Vendrell

Gerard Pastor, piano
Violoncel•listes de Barcelona
Lluís Claret, violoncel solista i director

Obres inèdites de Pau Casals i peces de Johann Sebastian Bach

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

DIUMENGE 8

LES ÚLTIMES SIMFONIES DE MOZART

Des del Doelen Concert Hall de Rotterdam

Orquestra del Segle XVIII
Frans Brüggen, director

Simfonies núms. 39, 40 i 41 de Mozart

A continuació, el documental Notes rodones: Wolfgang A. Mozart, posant nom a la perfecció

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

DIUMENGE 15

HARNONCOURT DIRIGEIX ‘LA MEVA PÀTRIA’ D’SMETANA

Des del Concertgebouw d’Amstedam

Reial Orquestra del Concertgebouw
Nikolaus Harnoncourt, director

El cicle de sis poemes simfònics La meva pàtria de Bedrich Smetana

A continuació, el documental Nikolaus Harnoncourt

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

DIUMENGE 22

UNA VETLLADA AMB MAHLER

Des del Davies Symphony Hall de San Francisco

Thomas Hampson, baríton
Orquestra Simfònica de San Francisco
Michael Tilson Thomas, director

Cançons i fragments de simfonies de Gustav Mahler

A continuació, el documental Darrere les passes de: Gustav Mahler 

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

DIUMENGE 29

LANG LANG A BERLÍN

Des de la Berliner Philharmonie

Orquestra Filharmònica de Berlín
Lang Lang, piano
Sir Simon Rattle, director

Concert per a piano i orquestra núm. 2 de Serguei Rakhmàninov
Estudi núm. 1, op. 25, de Frédéric Chopin
Acte II del ballet Trencanous de Txaikovski

A continuació, el documental Notes rodones:  Txaikovski, deseperadament romàntic

Ricardo Íscar ens presenta ‘Al fossat’

Dilluns va haver-hi el passi de premsa del documental ‘Al fossat’ (‘El foso’), un llargmetratge sobre l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu que s’estrena aquest divendres en alguns cinemes -no gaires- de l’Estat. A Barcelona es podrà veure als cinemes Méliès però segurament se n’afegirà alguna altra sala els pròxims dies. També es projectarà al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat. Com que el documental està coproduït per  TV3, està previst que s’emeti per televisió tot i que encara no hi ha dates. El projecte neix de la iniciativa del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeou Fabra (IDEC) i compte també amb la participació de Televisió Espanyola.

El documental, que dura 110 minuts, permet no només veure el treball de l’orquestra d’un teatre d’òpera sinó també què envolta aquest món: qui hi treballa, què hi ha al darrera de l’escenari, on s’assaja, què fan els músics quan s’esperen per entrar a l’escena o al fossat, etc. També hi ha una aproximació a les vides d’alguns instrumentistes. Personatges anònims que es converteixen en protagonistes d’aquesta història.

No només està rodat a Barcelona, també hi ha parts filmades a Menorca, Mongòlia, la Xina, el Brasil o Albània.

Just després de la projecció per a la premsa, vaig poder parlar uns minuts amb Ricardo Íscar, el realitzador del documental, en una conversa que podeu sentir aquí sota o descarregar-vos en format mp3:

[audio http://www.ivoox.com/conversa-amb-ricardo-iscar_md_1306374_1.mp3]

Informació actualitzada sobre Al fossat, a la pàgina de Facebook.

I aquí teniu el tràiler: