Category Archives: DVD

La segona vida de Karajan

DVD Karajan Second Life
El segell Deutsche Grammophon acaba de presentar al nostre país Karajan. The Second Life, d’Eric Schulz. Es tracta d’un documental d’una hora i vint minuts de durada, que gira a l’entorn de la figura d’aquest mític director d’orquestra. Tot i que l’any que ve es compliran 25 anys de la seva desaparició, tenim la sensació que d’alguna manera Herbert von Karajan encara hi és. Si més no, ens queden les seves innombrables gravacions. No en va, fou el més prolífic. L’arxiu d’Universal conté centenars d’enregistraments que van de l’any 1938 al 1989, poc abans de morir.

Aquesta pel·lícula ens acosta Karajan en primera persona, a través d’entrevistes televisives i altres documents audiovisuals. També hi intervenen algunes persones amb qui va treballar: músics, musicòlegs, neurocientífics o enginyers de so. Alguns idealitzen tot el que va fer Karajan i altres, en canvi, fan referència a aspectes més discutibles, com el seu concepte de l’enregistrament o l’aproximació que va fer al repertori barroc. Tothom coincideix, però, en destacar especialment el repertori comprès entre 1810 i 1930.

L’admiració de Karajan per Richard Strauss, la seva gran destresa com a acompanyant de cantants o la idealització del so, són alguns dels temes que es tracten en aquesta pel·lícula.

Si en documentals anteriors s’havia parlat de la relació del director salzburguès amb l’escena i la seva visió de la bellesa, aquest posa l’accent sobretot en el món del so i l’enregistrament. Però va més enllà d’això, ens acosta al pensament de Karajan i a la seva visió del món i de l’existència: “Crec que tenim més d’una vida. I puc dir que jo tornaré, segur!” Potser no li cal tornar, perquè en certa manera no ha marxat.

Britten en imatges

benjamin-britten

Un espai per a Benjamin Britten. Amb permís de Verdi i Wagner, aquest és també l’Any Britten. Centenari del seu naixement. Són diversos els productes audiovisuals que ja han començat a aparèixer. Enregistraments de la seva música i també documents com aquest documental que firma Tony Palmer (autor de nombroses pel·lícules i documentals sobre compositors, d’entre els que destaca la mítica sèrie sobre Wagner que protagonitzà Richard Burton els anys vuitanta). Que aquest documental, filmat l’any 1979, s’editi en format DVD no és novetat, però sí ho és la nova edició que s’ha publicat, que incorpora subtítols en castellà.

El títol A time there was…, correspont també al subtítol d’una de les últimes obres que va escriure: la Suite sobre melodies angleses. Es tracta d’un retrat de Britten, a partir dels testimonis de les persones més properes: els germans (dues germanes i un germà), familiars i especialment el tenor Peter Pears, el seu company sentimental i l’intèrpret a qui va dedicar algunes de les seves composicions.

Entre les diverses virtuts que tenen els documentals sobre músics, hi ha la de poder-los veure en moviment, ja sigui fent música (dirigint o interpretant) o explicant-nos algun aspecte relacionat amb la seva trajectòria o biografia. És el cas també d’aquest document, que sobrepassa l’hora i mitja de durada. Així el podem veure dirigir i també tocant, fent duet de pianos al costat del gran Sviatoslav Richter, per exemple.

A través del documental, descobrim la capacitat de treball de Britten, que podia escriure trenta pàgines de música diàries. També el fet de compondre sempre sobre el paper pautat i mai sobre el piano. L’estada als Estats Units. L’amistat amb el poeta Auden. La sensibilitat a les males crítiques. El seu pacifisme, tot i que no es fa referència al War Requiem.

Un bon document, especialment pel valor dels testimonis, per aproximar-nos a un dels noms de referència de la música del segle XX.

Aquí teniu el tràiler:

Tot esperant Gergiev

El director d’orquestra Valeri Gergiev em sembla un dels músics més apassionants del nostre temps. Afortunadament, aquest sí que l’hem tingut a casa nostra, i en diverses ocasions, tant a Barcelona com a Girona. De fet, d’aquí a no gaire ha de tornar per oferir-nos un generós i apassionant programa amb ballets d’Stravinski (L’ocell de foc, Petruixka i La Consagració de la Primavera), al capdavant de la ‘seva’ Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg. No queda gaire, serà el 12 de desembre a L’Auditori.

Mentre la data no arriba, i ja que em vaig perdre la projecció que Ibercamera va fer als Cinemes Alexandra del documental You Cannot Start Without Me (No podeu començar sense mi), vaig decidir comprar-me’l en DVD. La veritat és que les espectatives s’han vist superades, tant pel contingut com per la generosa durada: gairebé una hora i mitja de documental, a més de seixanta nou minuts de material extra, sobretot fragments d’entrevistes que enriqueixen encara més el producte.

La realització del DVD és d’Allan Miller. Va ser editat el 2009 pel segell Bel Air i inclou subtítols en diversos idiomes, entre els quals el castellà. El títol té l’origen en una de les frases que Gergiev diu en un altre documental de referència: El mestre i el seu alumne (2003), de Sonia Herman Dolz, que es va oferir en el seu moment diverses vegades per televisió. En aquesta ocasió no només veiem Gergiev ‘en acció’ dins dels teatres i els auditoris, al capdavant de diverses orquestres, sinó també fora, en l’organització i la relació amb artistes i mecenes.

El  primer que podem constatar és la seva enorme capacitat de lideratge, especialment al seu país. Una influència que arriba a les més altes esferes. No té cap problema, per exemple, per tractar de determinats temes que afecten directament la seva tasca amb el president Putin o el ministre d’economia rus. També criden de seguida l’atenció les múltiples ocupacions i compromisos musicals del mestre.

Especialment interessant és veure el seu dia a dia com a responsable de les 2.000 persones que integren els diversos cossos del Teatre Mariinsky. Ho supervisa tot, absolutament. Nomenat director artístic d’aquest teatre l’any 1988, amb només trenta-quatre anys, va evitar que artistes amb projecció del seu país marxessin a l’estranger i es quedessin a Rússia. Des d’aleshores, va pujar el nivell artístic del teatre, situant-lo entre els millors del món.

Amb Gergiev viatgem també als seus origens (és de la regió d’Ossètia, al Caucas), on recorda els seus inicis i els mestres que el van ajudar.

Treball, passió, entusiasme, energia, són alguns dels atributs principals de Gergiev. ‘Ens atrau a tots com un iman. Ens té hipnotitzats i entregats‘, confessen els músics de la Simfònica de Londres, de la qual n’és titular. Així és Gergiev, un ‘volcà en erupció‘, com l’anomenen en un altre moment del documental.

Aquí teniu el tràiler:

Mirella Freni, una vida per a l’òpera

S’acaba de presentar en DVD un nou documental biogràfic sobre una cantant d’òpera. El dirigeix Marita Stocker i està dedicat a la soprano italiana Mirella Freni (Mòdena, 1935). El títol, Mirella Freni. A Life Devoted to Opera (Una vida dedicada a l’òpera) s’escau perfectament en una persona que va tenir una carrera de 50 anys en escena: es va retirar l’any 2005, en el seu debut en l’òpera La donzella d’Orleans de Txaikovski a Washington.

Amiga de Pavarotti des de la infantesa -van nèixer a la mateixa ciutat, van anar a la mateixa guarderia i van ser alimentats per la mateixa dida-, va compartir amb el tenor italià també el mateix mestre de cant, Ettore Campogaglliani. En el documental, podem veure Campogaglliani en un retrobament amb la soprano que va tenir lloc a començament dels anys vuitanta. També hi apareixen testimonis de crítics d’òpera, col·legues (Plácido Domingo, amb qui va compartir més funcions sobre l’escenari), directors d’escena, amics i deixebles. Podem veure enregistraments històrics -alguns molt antics, de la dècada del 1960- i també més actuals, especialment fragments d’una entrevista realitzada expressament per al documental.

Freni va ser una nena prodigi, que ja des de ben joveneta va guanyar concursos de cant. El tenor Beniamino Gigli, que la va conéixer aleshores, va predir que podria arribar a ser una gran cantant (“porta alguna cosa dins; no pensa en la veu, ja intenta interpretar“). El debut va ser, cas atípic, al Teatre Comunale de la seva Mòdena natal, en el paper de Micaela de Carmen. Era el 3 de febrer de 1955.

A La Scala de Milà hi debutaria l’any 1962, en Falstaff. Un any més tard aconseguirà fama mundial amb La Bohème de La Scala, dirigida per Herbert von Karajan, en una posada en escena de Franco Zefirelli. Curiosament, un any més tard va fracassar estrepitosament en el mateix escenari en La Traviata (amb llançament d’objectes, xiulada monumental i tota mena d’insults). No per això deixaria de cantar l’òpera de Verdi. Posteriorment, la interpretaria al Covent Garden de Londres i, fins i tot, en va filmar una versió cinematogràfica que va obtenir un notable èxit l’any 1972.

També descobrim algunes curiositats, com ara l’admiració mútua que es tenien amb Maria Callas o la seva participació en l’Otello de Verdi, que inaugurava la temporada 1976-77 a La Scala, al costat de Plácido Domingo, i que es convertiria en la primera transmissió d’òpera a través de la televisió.

Amb el seu segon marit, el baix búlgar Nikolai Ghiaurov (1929-2004), va fundar una escola de música a la seva ciutat, on avui ensenya cant (no només a sopranos, també a tenors i baixos) i transmet la seva experiència sobre els escenaris. Això la manté unida a la música i al cant. És aquesta una de les parts més interessants del documental, on la veiem demanant dels cantants el màxim de naturalitat en el cant i en la dicció dels cantants.

Us deixo el tràiler d’aquest documental que distribueix el segell Arthaus i que es pot seguir amb subtítols en castellà:

Una història de l’orgue en DVD

El segell Art-Haus edita conjuntament en un estoig una col·lecció de quatre DVD -que ja havia aparegut per separat fa uns mesos- sobre la història de l’orgue. Es tracta d’una producció del 1997, dirigida per Nat Lilenstein, que explica no només l’evolució de l’instrument, des dels orígens -cap a allà al segle III aC- fins als nostres dies, sinó també les característiques principals de les diferents parts, registres, tubs o teclats. No és, però, només una aproximació a l’instrument sinó també a la música que li va ser destinada.

Destaca la participació d’organistes importants com Gustav Leonhardt, Marie-Claire Alain, André Isoir o René Saorgin, a qui podem veure interpretant obres d’autors diversos.

Cada documental té una durada d’encara no una hora, i combina les explicacions d’una veu en off o dels diferents organistes i organers amb interpretacions d’obres interpretades amb instruments de característiques diferents. Es pot seguir amb subtítols en castellà.

Aquest és el tràiler del primer capítol:

La realització del DVD dels Gurrelieder

La setmana passada vaig tenir l’ocasió de poder parlar una bona estona amb Igor Cortadellas, realitzador del concert dels Gurrelieder de la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) i la JONDE (Joven Orquesta Nacional de España) -del qual ja en vam parlar ara fa unes setmanes- i també responsable del documental que s’inclou en el DVD editat per Deutsche Grammophon. Cortadellas explica coses molt interessants sobre el procés d’elaboració i el muntatge del documental, i també com va pensar la realització del concert.

Vodpod videos no longer available.

Us podeu baixar l’arxiu directament en mp3, fent clic AQUÍ!

I aquí teniu el tràiler del DVD:

La presentació del DVD dels Gurrelieder

El dimarts 5 de juliol, L’Auditori de Barcelona va acollir la presentació del DVD dels Gurrelieder d’Arnold Schoenberg, editat pel segell Deutsche Grammophon. Aquest projecte celebrava el 25è aniversari de la Joven Orquesta Nacional de España (JONDE) i la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC). De moment la distribució es fa només a l’Estat, però s’està en negociacions per poder-ho distribuir en altres països.

El DVD té dos discos. En un es pot veure el concert que es va fer a L’Auditori de Barcelona el juny del 2008, i en l’altre, hi ha un documental de gairebé 40 minuts, amb declaracions d’alguns dels protagonistes. També recull el testimoni de Nuria Schoenberg, la filla del compositor que va voler ser present també aquells dies a Barcelona.

L’altre dia, a L’Auditori, vam poder veure els minuts finals del documental. Aquí us deixo els parlaments de la presentació, per ordre d’intervenció.

Antoni Pallès, gerent de la JONC

Vodpod videos no longer available.

Per baixar-lo en mp3, feu clic AQUÍ!

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Maider Múgica, responsable de clàssic d’Universal Music Espanya

Vodpod videos no longer available.

Per baixar-lo en mp3, feu clic AQUÍ!

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Josep Pons, director musical de la producció

Vodpod videos no longer available.

Per baixar-lo en mp3, feu clic AQUÍ!

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Ígor Cortadellas, realitzador del concert i del documental

Vodpod videos no longer available.

Per baixar-lo en mp3, feu clic AQUÍ!

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Amb la mirada de Tony Palmer

El britànic Tony Palmer és un dels realitzadors cinematogràfics que més s’ha interessat pel món de la música, de totes les èpoques i no només la clàssica. A través de documentals i pel·lícules biogràfiques, Palmer s’ha acostat, amb la seva mirada personal, al món d’artistes com Jimi Hendrix, Frank Zappa, Benjamin Britten, Yehudi Menuhin, Richard Wagner (és l’autor de la sèrie televisiva que van protagonitzar Richard Burton, Laurence Olivier i Vanessa Redgrave, entre d’altres, a prinicipi dels anys vuitanta) o Maria Callas, per citar-ne només alguns. També ha dirigit teatre i òpera.

Des de no fa gaire, Harmonia Mundi ha començat a distribuir al nostre país alguns dels DVDs editats pel propi segell de Tony Palmer. De moment són vuit títols, entre els quals hi trobem pel·lícules i documentals sobre Brahms, Chopin, Purcell, Vaughan Williams, Berlioz i John Adams. Alguns porten subtítols en castellà, però altres només es poden seguir en anglès.

Anuncis (10) · Stravinski

Recupero la secció del Quadern que dedico a la presència de la clàssica als anuncis comercials. Fa uns dies que emeten per televisió un anunci de cotxes que té Ígor Stravinski com a protagonista, i on podem veure alguns extractes d’un assaig que el músic rus va fer al Canadà, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Toronto, l’any 1967. En aquell moment tenia 85 anys. La música que sentim de fons és l’Scherzino de la Suite Pulcinella.

Us deixo l’anunci i a sota el tràiler del DVD Stravinsky at 85 que LR Music distribueix al nostre país. Per cert, si us agraden els anuncis, aquí teniu un canal de YouTube on van penjant-ne molts.

La Sorpresa de Haydn

El segell EuroArts continua la sèrie de DVDs dedicats a introduir grans obres de la història de la música, que ofereix posteriorment en concert. De fet, potser recordareu que fa uns mesos ja us vaig parlar d’aquesta col·lecció, en una altra entrada del blog.

Aquesta vegada, amb l’ajuda del musicòleg i pianista Robert Levin, ens endinsem en l’univers del Haydn simfònic. Mentre una veu en off ens situa en el context històric de l’època, ens explica com va néixer l’encàrrec de les simfonies londinenques, i ens comenta quan i on es va estrenar aquesta Simfonia núm. 94 (coneguda amb el sobrenom de “la sorpresa”), Levin ens ofereix pinzellades de l’estil i la inventiva de Haydn a l’hora d’escriure música, que explica amb l’ajuda del piano.

Com en els altres capítols de la sèrie, el documental -que dirigeix Angelika Stiehler i que té una durada aproximada d’uns 25 minuts- es pot seguir amb els corresponents subtítols en castellà.

L’audició de la simfonia en concert correspon a un enregistrament del maig del 2001, fet per la Filharmònica de Berlín i Mariss Jansons a Hagia Eirene, una antiga església ortodoxa d’Estambul, reconvertida en sala de concerts des de fa uns anys. Aquí us deixo el tràiler:

Keeping Score · Mahler

La setmana passada teníem al Palau de la Música Catalana l’Orquestra Simfònica de San Francisco, interpretant la Sisena Simfonia ‘Tràgica’ de Gustav Mahler. No fa gaire que m’ha arribat també, a través de Gaudisc, l’últim volum de la sèrie de DVDs divulgatius Keeping Score, que preparen i editen des de la mateixa orquestra nord-americana, i dels quals ja us n’he parlat en alguna ocasió.

Com no podia ser d’una altra manera, el dediquen a Gustav Mahler. A més, és doble i té una durada considerable, 3 hores i 47 minuts. En el primer disc, hi trobem un extens documental -d’unes dues hores-, presentat per Michael Tilson Thomas, el titular de l’orquestra. L’altre disc inclou la interpretació de la Primera Simfonia ‘Tità’ i A Mahler Journey, que conté fragments de les Simfonies núms. 5 (Adagietto), 7 (Scherzo), i 9 (Rondo burleske) i les Cançons d’un caminant errant, amb Thomas Hampson com a solista.

Centrant-me en el documental, que es titula Mahler. Origins and Legacy (Mahler. Els orígens i el llegat), us diré que té moments força interessants, com quan compara  alguns fragments de les simfonies i cançons de Mahler amb les fonts, les músiques dels ambients i paisatges musicals de la seva infantesa (bandes militars, tavernes) de les quals provenen. També ens porta als llocs on va viure i treballar (dirigint o component) el músic bohemi.

Com a director operístic, sorprèn el control TOTAL, així amb majúscules, que Mahler tenia del que envolta a un teatre d’òpera, fins i tot més enllà de la part artística. Ell va introduir, a més, nou repertori d’autors com Puccini, R. Strauss o Txaikovski.

Mahler. Origins and Legacy ens descobreix la importància que tenia per a Mahler l’exercici físic (caminades, bicicleta) per estimular la seva creativitat. També sentim al mateix compositor interpretant -a través d’un rotllo de pianola, això sí- la ‘Marxa fúnebre’ de la Cinquena Simfonia. Evidentment, es tracta del seu matrimoni amb Alma Schindler, del xoc que va suposar la mort de la seva filla Maria i visitem el lloc on està enterrat, on podem comprovar, per cert, l’austeritat de la seva tomba. Al llarg del documental, a més, es van comentant les obres que integren el segon DVD. En definitiva, una bona aproximació a la figura i l’obra de Mahler, que és pot seguir, a més, com en els altres volums de la sèrie, amb els corresponents subtítols en castellà.

Per cert, el concert que la Simfònica de San Francisco va fer al Palau, el podreu recuperar en diferit dilluns a les vuit del vespre a través de Catalunya Música.

Aquí us deixo el tràiler promocional en anglès:

Discos Castelló ja no té botiga de clàssica

Quan m’ho van dir, per més que ja feia temps que sentia que les coses no anaven massa bé, no m’ho creia. Discos Castelló ha deixat de tenir la botiga de música clàssica ‘Castelló Clàssica‘. No ha desaparegut del tot però quasi. Ara són una secció més de la botiga que Castelló té al número 7 del mateix carrer Tallers. Ocupa un petit racó i evidentment no exposa ni una desena part del que tenia.

Cada vegada tenim menys botigues , si més no a Barcelona, per triar i remenar discos i DVDs de música clàssica. Els grans magatzems redueixen l’espai que fins ara destinaven al disc i les botigues especialitzades tanquen.

Què voleu que us digui, veure que un lloc on has passat bones estones desapareix, fa mal. Us deixo un parell d’enllaços anteriors del quadern que protagonitzaven, total o parcialment, Discos Castelló Clàssica:

Vendre discos en temps de crisi (25/02/2010)

Torna el vinil de clàssica (05/10/2010)

La Biblioteca Agustí Centelles (1)

Les biblioteques són una de les meves debilitats, us ho he de confessar. Divendres passat vaig tenir l’ocasió de visitar la trenta-setena biblioteca de la ciutat de Barcelona, la Biblioteca Esquerra de l’Eixample – Agustí Centelles, la més nova, oberta fa poc mes d’una setmana, el 9 de maig. Es troba a l’interior del Centre Cultural Teresa Pàmies, un edifici de set plantes situat al carrer del Comte d’Urgell, 145-147, entre els carrers de Provença i Mallorca. A banda de la biblioteca, també acull el Centre Cívic Urgell, l’Escola Bressol El Roure i un casal infantil. A més, hi ha un auditori i un espai per a exposicions. El projecte és de Rahola Vidal Arquitectes, i ha comptat també amb la col·laboració de l’artista gràfic Peret. El blanc és el color predominant i la llum natural un dels punts destacats, que arriba des dels dos extrems de l’edifici, del carrer Urgell i també del pati interior, on hi ha els recuperats Jardins d’Ermessenda de Carcassona.

La Biblioteca Agustí Centelles és la segona més gran de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, només superada per la Biblioteca Jaume Fuster, situada a la Plaça Lesseps. Ocupa més de 3.000 m2, distribuïts en quatre plantes, de la tercera a la sisena. Obre amb un fons inicial de 65.000 documents, entre llibres, materials audiovisuals, diaris i revistes. Evidentment, té ordinadors i punts de connexió a internet i xarxa Wi-Fi. La seva especialitat és, però, la fotografia, com ja ens podíem imaginar veient l’il·lustre fotògraf que li dóna nom.

Pel que fa a la música, hi tenim llibres i enciclopèdies que acostumem a trobar ja en altres biblioteques públiques barcelonines, com la Gran Enciclopèdia de la Música (d’Enciclopèdia Catalana) o la Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (d’Edicions 62). El que diria que no és gaire habitual és trobar els 10 gruixuts volums del Diccionario de la Música Española e Iberoamericana. Interessant i atractiu em sembla el fons que tenen de CDs de música clàssica. Veient les restriccions que últimament patim a Spotify, potser farem un major ús del servei de prèstec bibliotecari a partir d’ara. I més, si el que t’ofereixen són, a més de novetats, integrals com la de les cantates de Bach (en la versió de Leonhardt/Harnoncourt), sonates de Beethoven (Barenboim) o el cicle operístic de L’Anell del Nibelung de Wagner (dirigit per Solti). També tenen una bona selecció d’oratoris i òperes en disc compacte. Molta menys oferta trobem en l’apartat de DVDs. Tot arribarà…

Us deixo un vídeo per si voleu fer una passejada:

Celibidache i la Novena de Bruckner

El segell Art-Haus recupera aquests dies un documental de Jan Schmidt-Garre, editat l’any 1991, que ens acosta el treball d’assaig de la ‘Novena Simfonia’ d’Anton Bruckner, a càrrec del director d’orquestra Sergiu Celibidache al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Munic.  Aquesta simfonia va ser una obra important tant pel seu autor, Bruckner, com també pel director romanès, ja que la va dirigir en nombroses ocasions durant la seva carrera. De fet, Bruckner i Celibidache sempre van anar units.

El documental intercala imatges de l’assaig amb fragments d’una entrevista al director. Un assaig centrat bàsicament en el moviment lent, l’Adagio. De seguida notem el perfeccionisme de Celibidache, que fa repetir una i una altra vegada petits fragments de manera obsessiva fins que aconsegueix el so que vol i l’equilibri entre els diferents volums sonors de l’orquestra. Per Celibidache, “un assaig no és música. Un assaig és una suma de molts ‘no tan ràpid, no tapis el fagot, no tan fort, així no…’. Hi ha milions de nos i un únic sí“.

A la part final del documental, es pot veure Celibidache visitant l’habitació on va estar Bruckner, a l’Abadia de Sankt Florian. Allà fa una defensa aferrissada de la música d’aquest autor “No es pot entendre Bruckner. A Bruckner només se’l pot viure. Si un viu a Bruckner, experimenta una part de la seva grandesa“. I afegeix, “què hi ha més profund que Bruckner?“.

Un document, en definitiva per acostar-nos a aquest director, polèmic i genial alhora, de qui enguany s’acompleix el quinzè aniversari de la seva mort. Us deixo l’enllaç de l’Spotify on podreu sentir la versió de Celibidache d’una versió de la ‘Novena’ de Bruckner, amb la mateixa orquestra. Feu clic aquí.

Vendre discos en temps de crisi

Ahir al vespre, el programa ‘Notes de clàssica‘ de Catalunya Música va emetre un reportatge sobre com es viu la crisi econòmica dins del món del disc de música clàssica. S’hi van poder sentir les veus de Marc Benguerel (venedor de la botiga Castelló Clàssica), Ester Roca (responsable del segell discogràfic Tritó) i Lluís Ripoll (propietari de la distribuïdora de discos LR Music). Si el voleu sentir, el deixo aquí sota. També us el podeu descarregar directament, fent clic en aquest enllaç.

Vodpod videos no longer available.

La història d’un concert de violí

El segell Art-Haus ha presentat no fa gaire al nostre país el documental ‘Sophia. Biography of a Violin Concerto’, de Jan Schmidt-Garre. En encara no una hora, se’ns explica la creació del concert que la compositora del Tatarstan, Sofia Gubaidulina (1931), va dedicar a la violinista Anne-Sophie Mutter, per encàrrec del director d’orquestra i promotor musical suís Paul Sacher. El títol de l’obra és ‘In tempus praesens’.

Gubaidulina ja havia escrit un concert de violí l’any 1980, dedicat en aquella ocasió a Gidon Kremer, que va animar-la a escriure’l. Kremer també surt al documental recordant aquella trobada amb Gubaidulina.

El reportatge fa un seguiment del procés creatiu, des d’un any abans de l’estrena fins al mateix dia del concert. Visiten la compositora a casa seva, prop d’Hamburg, a Alemanya, on viu exiliada des del 1991. Allà podem veure, per exemple, com l’estructura de l’últim coral escrit per Johann Sebastian Bach, condiciona una de les parts del concert.

En Gubaidulina trobem, segons Mutter, una manera de compondre on hi destaca aquesta ‘estructura matemàtica però també els diferents colors orquestrals’. En la música de Gubaidulina, però, no hi trobem fredor sinó emoció i un rerefons religiós.

Veiem també el moment en que la partitura arriba a Mutter, vuit setmanes abans de l’estrena que farà a Lucerna, al costat de l’Orquestra Filharmònica de Berlín i Simon Rattle. Les primeres impressions només mirant la partitura, les primeres notes.

Mutter i Gubaidulina es coneixeran dues setmanes abans de l’estrena. La compositora està realment emocionada: ‘Per a mi, l’intèrpret és la figura més important. Fem la meitat del treball, l’altra meitat la fan els intèrprets. Donen vida a la nostra feina.’

L’últim tram és l’encaix amb tot el conjunt, com les diferents parts que els músics s’han estudiat per separat tenen sentit en el context de l’orquestra.

L’obra dura una mica més de mitja hora i s’estructura en cinc episodis, gairebé sense interrupció. Si teniu accés a l’Spotify, podeu sentir el concert sencer AQUÍ, en la versió que Mutter va enregistrar un any després de l’estrena, al costat de la Simfònica de Londres i Valeri Gergiev.

I us deixo també un fragment del documental, que he trobat a YouTube. Està en alemany, amb subtítols en anglès -no es pot tenir tot-, però també es pot sentir algun moment del concert.

 

20 anys sense Bernstein (5)

Si a Leonard Bernstein se’l recorda per una obra, aquesta és sens dubte ‘West Side Story’. Primer com a musical, i després com a pel·lícula, guanyadora de 10 Oscars.

L’altre dia em mirava el documental que es pot trobar en el DVD d’extres que acompanya una de les edicions que hi ha disponibles de la pel·lícula. El títol, ‘West Side Story Memories’ (Records de West Side Story). Allà hi trobem les sensacions de bona part dels qui van participar, especialment dels directors i dels actors, quaranta anys després de l’estrena. Dic directors perquè van ser dos: Jerome Robbins i Robert Wise. El primer, encarregat de les coreografies i les seqüències musicals, i Wise, responsable de les parts dramàtiques.

Parlen de com va anar el procés d’assajos i muntatge, de com se’ls demanava als actors que no només actuessin sinó que també ballessin i cantessin (per bé que en el cas dels protagonistes, les veus van ser doblades en les parts musicals). Així, gràcies al reportatge, podem saber que ‘Cool’ va ser el número més difícil de filmar, i el que més desgast físic va provocar. També tenim ocasió de sentir com haurien sonat les veus originals de Natalie Wood i Richard Beymer, si no haguessin estat substituïdes per les de Marni Nixon i Jim Bryant, respectivament. Fins i tot, podem veure algunes escenes del rodatge des d’angles diferents.

Amb ‘West Side Story Memories’, t’adones del perquè ‘West Side Story’ continua sent encara una gran pel·lícula: per la qualitat, l’esforç i l’afany de perfeccionisme que hi ha al darrera.

I segueix despertant interès. Si la temporada passada l’Orquestra Simfònica del Vallès oferia una versió de concert d’alguns dels fragments més característics de l’obra, fa només unes setmanes, Joan Francesc Marco, director general del Gran Teatre del Liceu, anunciava al programa ‘Els matins’ de Televisió de Catalunya, que hi ha la intenció de portar ‘West Side Story’ al teatre de la Rambla en un futur no molt llunyà, sense micròfons ni amplificació. Si es fes l’any que ve, coincidirà amb el cinquantè aniversari de l’estrena de la pel·lícula.

Un retrat de Claudio Abbado

Pau Smaczny va filmar l’any 2003 ‘Hearing the Silence. Sketches for a portrait’, un documental dedicat a Claudio Abbado (1933), un dels directors d’orquestra més admirats d’aquestes últimes dècades. El DVD ja l’havia editat fa un temps el segell TDK i ara torna a reeditar-se a EuroArts.

L’actor alemany Bruno Ganz, bon amic d’Abbado, i l’aleshores jove director d’orquestra Daniel Harding retraten el músic italià: discret, poc parlador, misteriós, reservat. També hi surten músics que han treballat amb ell i, evidentment, Abbado. Sentint-lo i veient-lo dirigir t’adones del respecte absolut que té per la música: “Aquests últims anys he après que, amb la generositat, quant més dónes més es rep. I el mateix passa amb la música“, diu. Pel director italià la música és el primer, l’espectacle i la teatralitat queden al marge.

El carisma i el magnetisme amb les orquestres que té al davant, és un dels trets distintius d’Abbado. Dirigeix de manera relaxada i elegant, fent que els músics donin el millor d’ells mateixos. Lluny del model autoritari del seu predecessor a la Filharmònica de Berlín, Abbado no força, suggereix. El veiem dirigint aquesta orquestra i també la Filharmònica de Viena, l’Orquestra de Joves Gustav Mahler o la del Festival de Lucerna.

En aquesta etapa de maduresa que retrata el documental, just després de superar un càncer, el director italià viu moments d’entusiasme, de nova energia: fa la música que vol, amb els seus amics, pel gust de reunir-se i interpretar música plegats.

I una reflexió interessant quan parla de quin és per ell el millor públic: “Aquell que es manté en silenci el major temps possible al final d’aquelles obres que tracten de la mort, com la Novena Simfonia de Mahler o el Rèquiem de Verdi. Quant més dura el silenci, més es pot sentir la presència de la sala. El públic conté la respiració i això se sent“.

documental + concert

No hi ha dubte que un documental que prepari l’audició d’una obra, ajuda a una major comprensió d’aquesta. Ja fa temps que el segell EuroArts aposta per aquest format. No fa gaire que ha recuperat alguns enregistraments de concert que ja havien comercialitzat en DVD, i els hi ha afegit un documental d’encara no mitja hora de durada.

El reportatge ens ajuda a entendre el moment en que la composició va ser escrita i també ens situa cadascuna de les parts que integren l’obra.

Ara, s’han editat tres volums dedicats a Beethoven (Simfonia núm. 5, versió de Claudio Abbado amb la Filharmònica de Berlín), Bruckner (Simfonia núm. 8, amb Pierre Boulez i la Filharmònica de Viena) i Mahler (‘Simfonia núm. 5’, novament amb Abbado però ara amb l’Orquestra del Festival de Lucerna). Tots tres DVDs porten subtítols en castellà.

20 anys sense Bernstein (4)

The Gift of Music (El do de la música) és el títol d’un documental que es va editar en DVD l’any 2007, tot i que havia estat filmat el 1993. Es tracta d’un retrat de Leonard Bernstein de gairebé una hora i mitja de durada. Un recorregut per la seva trajectòria artística (narrada en anglès amb la veu en off de Lauren Bacall), explicada sovint per ell mateix, a partir de filmacions de diverses d’entrevistes. També podem veure’l en assajos i concerts, amb aquell entusiasme i carisme tan propis.

Bernstein era fill de pares immigrants vinguts de Rússia, sense vincles amb la música. És a través de la ràdio que comença a establir contacte amb aquest món. Recorda especialment l’impacte viscut als 14 anys, després de sentir un concert en directe de l’Orquestra Boston Pops, dirigida per Arthur Fiedler, que s’acabava amb la interpretació del ‘Bolero’ de Ravel.

El músic nord-americà no s’oblida dels seus origens, de les persones i dels directors que el van ajudar, i destaca especialment els noms de Dmitri Mitropoulos i de Serge Koussevitzky, la personalitat dels quals marcaria profundament la seva carrera.

També es parla d’orquestres, de la relació especial que va tenir al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Nova York (1.200 concerts i 200 enregistraments), la Filharmònica d’Israel o la Filharmònica de Viena, als músics de la qual va animar a tornar a interpretar les simfonies de Mahler, que després enregistrarien durant els anys setanta.

Un bon documental i una bona manera d’acostar-nos a aquesta personalitat generosa i vital, com va ser la de Leonard Bernstein.