Category Archives: Vídeos

El llibre (electrònic) del claviorgue Hauslaib

Claviorgue Hauslaib - Rafael Vargas

El Museu de la Música de Barcelona va presentar abans de l’estiu el claviorgue Hauslaib, un valuós i original instrument, recuperat després d’un llarg i rigurós treball de restauració. Potser recordareu que ja en vam parlar en el seu moment.

Vinculat a aquest projecte, ja fa algunes setmanes que es pot adquirir, al mateix museu i també per internet, un llibret monogràfic en paper, que recull tot d’articles relacionats amb el claviorgue. A la part final hi ha també un codi d’accés a la versió electrònica. Es tracta del primer llibre electrònic que publica el Museu de la Música. No només hi trobarem textos de l’edició en paper, sinó també moltes imatges i, el més original i innovador, vídeos on els especialistes (Oscar Laguna i Joan Martí) expliquen com és el claviorgue  i quina restauració s’hi ha realitzat. També hi podem trobar diverses interpretacions amb el claviorgue, a càrrec de l’organista Juan de la Rubia. L’edició és de Jaume Ayats, director del Museu, i ha estat publicada per Documenta Universitària.

Sumari del llibre El claviorgue Hauslaib del Museu de la Música de Barcelona.

Us deixo una conversa que vaig tenir en el seu moment amb Ferran Gironès, un dels responsables de l’editorial, que em parlava de les característiques de la versió electrònica:

Us podeu baixar l’arxiu d’àudio en mp3 AQUÍ!

L’art de fer una guitarra

A través de la Sara Guasteví del Museu de la Música i del periòdic Trimestral que publica L’Auditori, descobreixo aquest poètic i evocador vídeo sobre els diferents processos necessaris per a fer una guitarra.

Un any de Classik Club

Classik Club Març 13

Em quedava una entrevista encara de l’estada a Cervera. Una conversa, novament amb Mònica Pagès, aquest cop per parlar d’un dels seus projectes més personals: el Classik Club, la iniciativa d’oferir projeccions de concerts i videoclips de música clàssica -mentre assaborim una copa i conversem una estona-, que periòdicament organitza al bar Mau Mau del Poble Sec.

[audio http://www.ivoox.com/un-any-classik-club_md_1910565_1.mp3]

Descarregueu-vos aquesta conversa en mp3, fent clic AQUÍ!

Podeu veure algunes fotografies i seguir-ho a través del Facebook.

La collita del 2013 dels videoclàssics de Cervera

Festival Pasqua Cervera 2013

Del 21 al 31 de març, Cervera va acollir la tercera edició del seu Festival de Pasqua, una trobada que té la música clàssica catalana com a protagonista. Entre les diverses activitats, enguany també hi havia el concurs de videoclàssics. Aquí us deixo una breu conversa que vaig tenir amb la Mònica Pagès, membre del jurat, on m’explica com havia anat l’edició d’aquest any:

[audio http://www.ivoox.com/videoclassics-festival-pasqua-cervera-2013_md_1910538_1.mp3]

Aquí el vídeo guanyador:

I els dos accèssits:

També podeu veure les propostes de la resta de participants.

Vídeo promocional del Festival de Pasqua d’enguany:

Setmana Mompou

20121211-14-ESMUC-MompouSim

A partir de demà i fins divendres, l’ESMUC, L’Auditori i el Museu de la Música de Barcelona s’aboquen en el Simposi Mompou en el segle XXI, una iniciativa impulsada pels pianistes Adolf Pla i Jordi Masó, dos dels grans apassionats de l’obra i la figura d’aquest compositor, i el Departament de Música Clàssica i Contemporània de l’ESMUC. També hi col·laboren diverses entitats, entre les quals, la Fundació Frederic Mompou.

Les activitats relacionades amb Frederic Mompou seran variades, des de ponències i taules rodones, fins a concerts, exposicions i projeccions relacionades amb el músic barceloní. Tot plegat ho trobareu al blog que s’ha obert expressament per a l’ocasió: www.simposimompou.com. També hi podeu trobar la informació sobre la inscripció, que es pot fer a través d’internet.

D’altra banda, dimecres a la tarda el Museu de la Música inaugura l’exposició El so de la llum. Mompou i Gaudí, comissariada per Adolf Pla i Marc Llimargas. Es podrà veure fins al juny del 2013.

A propòsit de la Desena de Xostakóvitx

Pinchas Steinberg

Dimecres va tenir lloc a la Sala 3 Tete Montoliu de L’Auditori de Barcelona la primera edició d’aquesta temporada del cicle OBC:Converses, impulsat per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Hi van participar els músics convidats aquest cap de setmana a la temporada de l’orquestra: els cantants Natascha Petrinsky i Gerd Grochowski, i el director d’orquestra Pinchas Steinberg. El moderador era Joaquim Garrigosa, director general de L’Auditori.

Sobretot es va parlar de l’òpera El castell de Barbablava, de Béla Bartók, que ocuparà la primera part del concert. En el torn de preguntes, el mestre Steinberg també va fer esment a Dmitri Xostakóvitx i a la seva Simfonia núm. 10, una obra -com passa sovint en les simfonies del compositor rus- amb un rerefons biogràfic important. Són una mica més de 10 minuts d’explicació que penso que val la pena recuperar, i que puc compartir amb vosaltres gràcies a la gentilesa del Departament de Premsa i Comunicació de L’Auditori.

[audio http://www.ivoox.com/steinberg-comenta-10a-simfonia-xostakovitx_md_1612964_1.mp3]

Per descarregar-vos aquest fragment en format mp3, feu clic AQUÍ.
També podeu recuperar l’àudio sencer.

Si voleu tenir el programa de mà, a L’Auditori ja l’han penjat en pdf.

Barenboim n’ha fet 70!

Un article sobre el Concert del 70è aniversari de Daniel Barenboim, que llegia ahir al blog In fernem land del Joaquim Hernández , m’ha fet recordar com la setmana passada Twitter i Facebook anaven plens de felicitacions al carismàtic i cosmopolita músic d’origen argentí. També a can YouTube podem trobar alguna de les felicitacions. Aquí us en deixo un parell. La primera és del concert d’aniversari, que es va fer a Berlín -on Barenboim va actuar-hi com a pianista-, i que va dirigir Zubin Mehta. I la segona, d’un col·lega veí a la capital alemanya: Sir Simon Rattle, titular de la Filharmònica de Berlín, ajudat pel baix Willard White. Per molts anys, mestre!

L’experiència de ‘Joana d’Arc’ a medici.tv

Dissabte a la tarda vaig poder seguir en directe la transmissió de l’oratori Joana d’Arc a la foguera, d’Arthur Honegger de la Temporada de l’OBC, que es va fer des de L’Auditori de Barcelona, a través del portal medici.tv. Us he de confessar que m’hi connectava per provar com se seguia una transmissió d’aquest tipus en directe des de L’Auditori. No era el primer cop que un concert d’aquestes característiques s’oferia en obert des de Barcelona per a tot el món, però anteriorment no m’havia estat possible, tot i que sí que ho havia pogut recuperar posteriorment en diferit.

Així doncs, el que va començar com un “anem a provar” va acabar sent “això no m’ho puc perdre”. Els motius, diversos: bona música, impecable realització i sonorització, excel·lent interpretació i adequada ambientació.

Però el millor de tot és que tinc/ tenim 90 dies (ara deuen ser ja 88) per tornar-ho a veure, i les vegades que es vulgui. Gratuïtament*. I repetiré. Segur. Us recomano seguir-ho amb la traducció del text que es pot trobar en el programa de mà.

He vist que el vídeo del concert l’han penjat també al web de l’OBC i al del diari El Periódico, que el patrocinava.

L’OBC informava ahir, des del seu compte de Twitter, que 20.000 persones havien seguit la transmissió en directe. Això significa gairebé 10 vegades l’aforament de la Sala 1 Pau Casals de L’Auditori, on es va fer el concert. Qui diu que la clàssica no interessa? Sí, ja ho sé, molts s’hi van enganxar per la presència de l’actriu francesa Marion Cotillard en el paper protagonista. Però més enllà de l’aspecte mediàtic, globalment em sembla que estem parlant d’una molt bona proposta.

* Ens demanaran que ens donem d’alta a medici.tv. El registre és gratuït, tot i que hi ha alguns continguts de pagament.

Adéu partitures?

La Filharmònica de Brussel·les s’ha convertit en la primera orquestra del món que incorpora les tauletes tàctils en els seus assajos i concerts. Gràcies a un acord amb Samsung, els músics de l’orquestra belga disposen d’un centenar d’aparells Galaxy Note 10.1 que els permetran deixar d’utilitzar partitures de paper. És veritat que ja fa temps que els ordinadors han entrat al món de la clàssica. L’ESMUC, per exemple, disposa des del 2008 d’una Orquestra de Portàtils (laptops), impulsada pel Departament de Sonologia. La utilització, però, és diferent. En aquest cas l’ordinador (la tauleta tàctil no deixa de ser-ho) no fa la funció d’instrument i de generador de música, si no de lector de partitures.

Sembla ser que el primer concert (el de presentació) va passar la prova satisfactòriament. El fet que al darrera d’aquesta iniciativa hi hagi una empresa multinacional important com Samsung -i el màrqueting que va associat a aquesta col·laboració amb l’orquestra belga- ens fa pensar que la cosa no serà un experiment més, si no que estem parlant d’una aposta important. No m’estranyaria que la intenció fos exportar-ho ràpidament a altres formacions.

Diuen que la Filharmònica de Brussel·les, amb aquest sistema s’estalviarà una considerable xifra d’euros anuals, a més de l’espai que suposa emmagatzemar centenars de partitures. No estem parlant, però, d’un aparell econòmic, més aviat al contrari. Segons el model, el model de Samsung pot valer entre 500 i 600 euros. Si ho multipliquem per 100 músics, ens surten quatre zeros. Poca broma. També tinc curiositat també per saber què li resulta més còmode al músic a l’hora de llegir la partitura. Estarem atents per veure si arriba aquí i quina és la primera orquestra que aposta per aquest nou sistema.

Llegiu la notícia AQUÍ i AQUÍ.
Galeria de fotografies

El compromís de Gabriela Montero

Segurament el nom de Gabriela Montero us pot resultar familiar. És una pianista que destaca per la seva capacitat d’improvisació. De fet, molts dels programes dels seus concerts estan fets a base d’improvisacions. L’espai CatMúsica -que ara, lamentablement, omple la matinada que va de dissabte a diumenge al canal 33– ha ofert en alguna ocasió algun d’aquests concerts. A més, aquesta mateixa temporada, al febrer, la tindrem actuant al Teatre Principal de Sabadell i al Palau de la Música Catalana, al costat de la Simfònica del Vallès.

La Sílvia, una de les persones que més enriqueix aquest Quadern amb propostes de continguts, em va enviar fa un temps un correu electrònic amb un vídeo que finalment he pogut veure. Es tracta de l’estrena de l’obra ExPatria, la primera composició original i pautada, per a piano i orquestra, de Gabriela Montero, i que es va estrenar a la ciutat suïssa de Lugano el 15 de juny d’aquest any.

Diu Gabriela Montero sobre ExPatria:

És una obra que vaig escriure per donar veu a Veneçuela i al dolor que els veneçolans han patit durant tant de temps, a la frustració i la sensació terrible de la pèrdua d’un país en mans de la violència, als increïbles nivells de corrupció, a l’absència de democràcia i les violacions dels drets humans. ‘ExPatria’ és una peça que parla de tots aquests problemes. És molt metafòrica en la manera en com es presenten els personatges. És molt emblemàtica la presència militar i de l’opressió militar de veus individuals. També és una obra que il·lustra el conflicte, el caos, la tragèdia d’un país que en certa manera ens ha estat pres per la força. Per a mi és, definitivament, la sensació d’haver perdut la meva llar i la meva pàtria.

(…) És la història d’un poble. No és una història política perquè no sóc política i aquest no és el meu paper, no és res que jo vulgui representar. És una història humana, que tracta de tots aquests elements: de l’avarícia humana, la manca de puresa, també parla de la societat i d’aquelles persones individualistes a qui no els importa l’efecte que les seves accions tenen en una comunitat i en tot un país. És una peça molt personal perquè tant la meva família com els meus amics han viscut històries de violència o d’expropiacions. No és, per tant, una història aïllada, és la història de tothom a Veneçuela.

Els beneficis d’El Sistema d’orquestres juvenils i infantils de Veneçuela, ben aprofitats mediàticament pel govern d’aquell país, no ens han de fer oblidar altres realitats que viu la gent d’allà. Aquesta altra realitat de violència i corrupció, amb milers de persones assassinades, i la manca de justícia i llibertat, és el que ha mogut Gabriela Montero a compondre ExPatria.

El futur de la indústria musical…

… i de la cinematogràfica, i en general de la cultura entesa com a negoci. Ahir a la tarda vaig poder veure –a través de YouTube– un interessant documental (llarguet, d’una hora i vint minuts), que  fa uns dies em va fer conèixer a través d’un correu electrònic el contrabaixista i luthier James Testi Pibernat. El títol és PressPausePlay i analitza des de diferents punts de vista i exemples pràctics cap a on anem. El documental, suec, ja fa un any que es va estrenar però jo l’he descobert ara. Els directors són David Dworsky i Victor Köhler.

Temes de reflexió en surten molts: la democratització de la cultura, la immediatesa, la diversificació de tasques i la polivalència, talent vs mediocritat, el poder de l’artista, l’ús de la tecnologia en la música, l’obsessió per crear perfecció en detriment de la bellesa o la humanitat, la importància de la música en viu i el valor de la cultura, per citar-ne una bona llista. Por, incertesa i esperança. Un documental imprescindible per a tots aquells que ens dediquem a aquest món, d’alguna manera, ja sigui activament o com a consumidors.

Aquí van alguns enllaços:

PressPausePlay (en anglès)
PressPausePlay (amb subtítols en castellà)

Pàgina web oficial
Canal de YouTube
Pàgina de Facebook
Twitter

Un tastet del documental que ha de venir

Ja fa uns mesos que us vaig parlar d’un documental que Ígor Cortadellas preparava del muntatge de la Simfonia núm. 8 “Dels Mil” de Gustav Mahler. Una pel·lícula que també havia de tractar del llegat i l’empremta que Josep Pons ha deixat a Madrid, després del seu pas per l’Orquestra Nacional d’Espanya, així com del funcionament d’aquesta orquestra. El resultat final està molt a prop. De moment, ens ha arribat el tràiler. A mi m’ha semblat espectacular:

Nou documental sobre Conxita Badia

Si més no, a l’In-Edit Beefeater 2012, també aviat a Televisió de Catalunya i sobretot a internet. El documental sobre la cantant Conxita Badia que ha realitzat la seva besnéta Eulàlia Domènech ha estat seleccionat per a la secció oficial del festival de documentals musicals més importants del nostre país. Una excel·lent notícia, sens dubte. I més, si tenim en compte la poca presència que ha tingut el documental de clàssica en les diferents edicions que s’han fet fins ara.

En aquest documental, que recupera la memòria d’una de les millors cantants catalanes del segle XX, hi intervenen persones pròximes a Conxita Badia, com ara una de les seves filles, Mariona Agustí i Badia; Narcisa Toldrà (filla d’Eduard Toldrà), la soprano Montserrat Caballé o el compositor Narcís Bonet, entre d’altres. Serà emocionant també tornar a veure i sentir a l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, que ens va deixar no fa gaire.

Encara falten dies per que s’estreni -el festival comença el dia 25 d’octubre- però ja fa setmanes que treballen en la promoció a través d’internet. El web que han obert per a l’ocasió està molt bé. Té prou contingut com per fer-nos venir ganes. També són a Facebook i a Twitter. Aquesta setmana, a més, ha començat a circular el tràiler. Us el deixo aquí sota.

Noves oportunitats per veure ‘Al fossat’

Si encara no heu vist el documental de Ricardo Ícar protagonitzat per alguns dels músics del Gran Teatre del Liceu, val la pena fer una visita als Cinemes Girona on li dediquen algunes sessions, amb l’atractiu de la presència del director, amb qui es farà un col·loqui posterior. Les dates són, concretament, el dimecres 26 de setembre, i els dies, 3, 10, 17 i 24 d’octubre, sempre a les 19 h.

També està previst que s’estreni als Cinemes Truffaut de Girona, entre els dies 21 i 27 de setembre.

Però si no us voleu esperar, o veure Al fossat sense moure-us de casa, també teniu l’opció de llogar el documental a través d’internet, mitjançant la plataforma Filmin.

I si no us voleu gastar ni un duro, us podeu esperar uns mesos perquè l’emetran per televisió, primer per Televisió de Catalunya i després per RTVE.

Música plàstica

Quartet Diotima © Molina Visuals

Quin gust tornar de vacances i veure com ARTISTES -sí, així, en majúscules- com Igor Cortadellas o Josep Molina segueixen el seu camí i es reinventen, sempre a l’entorn de la música.

Si fa uns dies, penjava un parell de clips que Cortadellas ha preparat per a l’Orquestra Barroca Catalana, avui em ve molt de gust compartir un vídeo que Josep Molina ha penjat al seu Facebook, sobre el making of de la sessió de fotos que va dedicar al Quartet Diotima. El vídeo és en anglès però sobren les paraules.

Em diu el Josep que aviat penjarà un altre treball, d’un altre quartet, l’Artemis. Ja tinc ganes de veure’l!

L’altra vinguda de Bayreuth a Barcelona

Aprofitant que aquests dies hem tingut el Festival de Bayreuth al Gran Teatre del Liceu, he pogut recordar la primera vegada que van venir a Barcelona, l’any 1955, a través de l’interessant article que Xavier Cazeneuve publica al dossier d’aquest mes de la Revista Musical Catalana, i també amb les imatges del vídeo d’encara no un minut que es pot trobar a internet i que us adjunto aquí sota. No deixa de ser el testimoni d’una època.

Per copsar què ha donat de si la vinguda de Bayreuth a Barcelona aquests dies, val la pena llegir alguns dels blogs que se n’han fet ressò:

Jaume Radigales al seu ‘Dietari operístic’:
http://dietarioperistic.blogspot.com

Xavier Cester a ‘El cronista errant’:
http://cronistaerrant.blogspot.com

Joaquim Hernández a ‘In fernem land’:
http://ximo.wordpress.com

Rosa Massagué a ‘Primera fila’:
http://primerafila.elperiodico.com

Igor Cortadellas experimenta amb l’altra OBC

Preàmbul:
La veritat és que ja tocava. Tornem a obrir el nostre quadern virtual, que mirarem d’omplir de temes que us puguin ser d’interès. Tinc la impressió que aquest curs els continguts seran més diversos que els anteriors. Si més no, aquesta és la intenció. Aprofito per desitjar-vos a tots els que passeu per aquí una bona temporada.

Començo amb un parell de vídeos que em fa arribar l’Igor Cortadellas. Són breus, una pinzellada per promocionar l’Orquestra Barroca Catalana. A veure què us semblen. A mi, sincerament, m’han agradat.

La feina (silenciosa) de la JONC

L’any que ve la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (ara JONC, en néixer JOSC) farà vint anys. Ja és una majoria d’edat per a una entitat, una escola de músics, per la qual han passat desenes i desenes d’instrumentistes, alguns dels quals ocupen llocs importants, tant en orquestres com en grups instrumentals, d’aquí i de fora.

La setmana passada, la JONC Alevins, formada per joves estudiants de música d’entre catorze i divuit anys, va fer una estada a Vic per participar en un nou Encontre, el vint-i-vuitè, en que van treballar un repertori que oferirien posteriorment en concert aquesta setmana: dilluns a L’Auditori de Barcelona i dimarts al Teatre L’Atlàntida de Vic.

El programa, que va dirigir Manel Valdivieso, estava format pel Concert per a violoncel i orquestra núm. 1 de Camille Saint-Säens, amb Pau Codina com a solista; i les suites d’orquestra del Somni d’una nit d’estiu de Felix Mendelssohn.

Els dos concerts van anar precedits per un breu reportatge, d’uns 10 minuts, realitzat per Igor Cortadellas, i en el qual vaig poder col·laborar en les entrevistes. Podreu veure i sentir les veus d’alguns dels protagonistes, i també de persones que treballen a l’ombra perquè tot funcioni.

Felicitats, JONC, i per molts anys!
.

Josep Molina, una mirada original

Fa uns dies vaig tenir la sort de conèixer al fotògraf i videògraf Josep Molina, un músic convertit en artista audiovisual de qui fa temps que segueixo amb interès la trajectòria. Una de les coses que més m’agraden dels seus treballs és que estan ajudant a treure aquell regust d’antigor que té encara en certs àmbits la música clàssica.

Vaig tenir l’ocasió de poder parlar una bona estona amb ell a Vic, on vam coincidir en l’Encontre que la JONC Alevins ha fet aquests dies. Vam compartint taula, em va explicar els projectes que ha dut a terme amb artistes com The Sixteen, Paul Lewis o Andreas Staier, entre d’altres, i després li vaig demanar de gravar una petita entrevista per al Quadern, que us deixo aquí sota.

[audio http://www.ivoox.com/conversa-amb-fotograf-josep-molina_md_1313067_1.mp3]

Per baixar-vos l’arxiu, feu clic AQUÍ!

Web de Josep Molina: www.molinavisuals.com
Canal de YouTube on podeu veure alguns dels seus treballs
Pàgina de Facebook

I aquí teniu un vídeo seu, guanyador de l’edició d’aquest any del Concurs de Videoclàssics del Festival de Pasqua de Cervera

La centenària Simfònica de San Francisco

L’Orquestra Simfònica de San Francisco és una de les orquestres més importants d’Estats Units i ja ha complert un segle de vida. Amb aquest motiu han editat no fa gaire un DVD, que inclou un concert commemoratiu i també un documental que explica la història i la trajectòria de l’orquestra.

De la Simfònica de San Francisco ja us n’havia parlat, sobretot arran d’aquella fantàstica sèrie de documentals (+concert) titulats Keeping Score i impulsats per Michael Tilson Thomas, director titular de l’orquestra des del 1995. També els hem vist no fa gaire per televisió, a l’espai CatMúsica del canal 33, en una gala que celebrava també un altre centenari, el del naixement de Leonard Bernstein, des del Carnegie Hall de Nova York. A més, últimament han vingut a tocar en directe, al Palau de la Música Catalana.

El concert de celebració de la Simfònica de San Francisco, que es pot veure en el DVD aparegut no fa gaire, començava amb la suite del ballet Billy the Kid (Billy, el nen), d’Aaron Copland. A continuació, Itzhak Perlman interpretà el Concert de violí de Felix Mendelssohn i la celebració s’acabava -oficilament- amb la Guia d’orquestra per a joves de Benjamin Britten. Hi va haver un bis, una peça de John Adams, compositor vinculat a l’orquestra des de fa molts anys: Short Ride in a Fast Machine (Passeig curt en una màquina ràpida). El concert es va celebrar el 7 de setembre del 2011 al flamant Davies Symphony Hall, inaugurat ara fa una mica més de trenta anys. Curiosament, en el documental complementari s’explica que l’auditori va haver de patir una important reforma estructural perquè els músics no se sentien entre ells i que, amb el canvi, va pujar l’autoestima i el nivell de l’orquestra. M’ha recordat molt els problemes que tenen a l’OBC, amb l’acústica de la Sala Simfònica de L’Auditori.

Tant el concert com el documental són presentats per l’escriptora Amy Tan. El reportatge que explica la història de la Simfònica ens permet saber que l’any 1911, quan es funda l’orquestra, San Francisco s’intentava recuperar encara del terratrèmol que havia acabat amb la vida de desenes de milers de persones i deixat sense sostre a moltes altres. La creació de l’orquestra va ser un dels motors del renaixement de la ciutat.

El nord-americà Henry Hadley va ser el primer director. Després van venir Alfred Hertz, Pierre Monteux, Josef Krips, Seiji Ozawa, Edo de Waart, Herbert Blomstedt i Michael Tilson Thomas.

Va ser la primera orquestra americana en acceptar dones a l’orquestra que no toquessin l’arpa. La primera gravació la fan l’any 1925 i un any després arriba la primera transmissió per a la ràdio, on ocuparien un espai setmanal durant els següents trenta anys. En això també van ser pioners, com en el fet de ser la primera orquestra americana en crear un segell d’enregistrament propi. Va ser l’any 2001 i des d’aleshores porten guanyats set premis Grammy, amb el cicle de les simfonies de Mahler.

Més curiositats. La primera gira per Europa és al 1973. Aquell any van tocar a Moscou, dirigits per Ozawa i amb Mstislav Rostropóvitx com a solista de violoncel. Un concert molt emotiu perquè va estar a punt de no celebrar-se per la negativa de les autoritats d’aquell país. Poc temps després, Rostropóvitx i la seva dona, la soprano Galina Vixnèvskaia, abandonarien el seu país i perdrien la nacionalitat soviètica.

Dos dels grans noms del violí del segle XX van estar molt vinculats a la Simfònica de San Francisco des de molt jovenets: Yehudi Menuhin i Isaac Stern. Els dos van formar-se amb el concertino, van debutar amb l’orquestra als inicis de la seva carrera i van seguir mantenint-hi una molt bona relació ja un cop consagrats.

L’atenció cap al públic juvenil i infantil ja ve dels inicis. De fet, el tercer concert de l’orquestra va ser per a joves. Durant la dècada del 1920, fins i tot, van crear una pròpia sèrie de concerts adreçats a ells.

Un parell de xifres, encara, relacionades amb la Simfònica de San Francisco. L’audiència anual dels seus concerts i actuacions en viu és de mig milió de persones. A més, uns 75.000 nens i nenes participen en algun dels seus programes educatius. A més, els enregistraments discogràfics i audiovisuals, internet, i les gires que fan arreu del món, han ampliat el seu públic.

Aquí teniu el tràiler del DVD: